Vida eterna.

Vida eterna.

En la mentalitat d’avui, qualsevol cosa, per bona que sigui, si dura gaire, és fa insuportable. Cal que tot tingui data de caducitat. L’adjectiu “eterna” (en l’expressió “vida eterna”) suggereix una “duració” que no s’acaba. Una vida així, per interessant i feliç que fos, acabaria essent avorrida i insuportable.

La imaginació ens ajuda a entendre moltes coses; però en aquest cas ens fa un mal servei, ja que solem imaginar l’eternitat com un temps que s’allarga sense arribar mai al final.

Però la eternitat és una altra cosa. Quan es parla de eternitat no es vol indicar un temps sense final sinó una altra manera d'existir. Una manera d'existir que no queda limitada per les condicions pròpies de la temporalitat. El temps no és etern. Igualment, la eternitat no és temporal.

En realitat no podem saber positivament com es viu l’eternitat, perquè no és la nostra forma de viure actual i encara no en tenim plena d’experiència. Però experimentem i coneixem les limitacions de la temporalitat, i podem imaginar l’eternitat, al menys, com aquella forma de ser en què les limitacions de la temporalitat hi queden superades: deteriorament, corrupció, envelliment, neguit, desig, parcialitat, presència fugissera amb la desaparició del passat i absència del futur,...

Per contrast amb la temporalitat, podem imaginar l’eternitat com a plenitud sempre present. Imaginem que és la manera de ser pròpia de Déu.

vida eterna, doncs, comporta ser invitats a entrar en la forma de vida de déu. Encara que de moment no en tinguem una experiència directa, sí que a vegades “sentim” en la nostra mateixa temporalitat com un “glop d’eternitat”, com diu bellament el poeta mallorquí. No sabem què és l’eternitat, però segurament la majoria hem experimentat “moments especialment plens” que ens permeten pregustar-la i desitjar-la.

(Suggereixo llegir i “gustar” la magnífica poesia de Costa i Llobera “cala gentil”, on descriu les seves sensacions com un glop d’eternitat. (>Cala Gentil)