Marc. Evangeli de

 

L’EVANGELI DE MARC.

L’Evangeli de Marc és el més curt i, segurament, el més antic. En certa manera, amb ell s’inaugura el gènere literari “Evangeli”, que va tenir molts imitadors. D’entre els diferents “evangelis”, progressivament la Comunitat Cristiana en va anar seleccionant quatre que van passar a ser canònics (normatius); la resta van passar a ser apòcrifs (no normatius). Aquests solen ser posteriors als canònics i, en general, no aporten res d’essencial al missatge dels quatre evangelis sinòptics. Alguns, com els anomenats evangelis gnòstics, poden presentar una imatge de Jesús que podria considerar-se no correcta del tot.

 

Els evangelis no són biografies de Jesús. Els “fets” i “paraules” que s’hi narren han estat remodelats perquè serveixin per comunicar i celebrar la bona notícia que Jesús enuncia i encarna. La bona notícia (“eu angelion”) dels Evangelis es pot resumir així: Els humans som estimats de Déu, que ens convida a participar de la seva mateixa Vida i Felicitat. D’aquesta Vida i Felicitat, Jesús n’és el “primogènit”; o “l’home mostra”.

 

L’Evangeli de Marc possiblement va ser confeccionat per ser llegit tot seguit, en alguna celebració important de la comunitat cristiana. Pot ser considerat com un guió de celebració, recollint, combinant i estructurant relats orals o escrits que ja deurien circular prèviament entre algunes comunitats cristianes. Tot plegat és reordenat i posat al servei d’un missatge, que dóna al conjunt una gran força i cohesió. Com a guió de celebració, segurament podria ser, en part, escenificat.

 

Paraules (Les)

Paraules (Les )

Convé adonar-se de la gran importància de les Paraules. No solament ens comuniquem amb paraules sinó que també pensem amb paraules. Quan els nens pregunten què és això, esperen escoltar aquella paraula que indica la cosa. Quan un malalt va al metge, vol sentir aquella paraula (que potser ni tan sols entén) que li defineixi el seu mal. Si el seu mal té nom (paraula), vol dir que, d'alguna manera, està controlat.
El món que ens envolta l'entenem amb paraules. Com diu la mestra Súllivan a la seva alumna Hellen, invident i sorda, i que es relacionen exclusivament a través del tacte: "Amb una sola paraula puc posar-te el món a les mans" (Film: El Miracle d'Annie Sullivan).

Durant molt de temps els jerarques de totes classes han procurat tenir el control de les paraules. Qui domina les paraules domina les ments; i qui domina les ments domina el món.

L’ús dominador de les paraules s'ha donat en tots els camps, però ha estat especialment greu i pervers en l'àmbit de les Religions; i en particular en l'Església Catòlica. Els jerarques de l'Església, en contradicció directa amb l'Evangeli, han pretès sovint tenir el monopoli de les paraules en el camp religiós, que, en les societats religioses, era el que estava més directament connectat amb tota la VIDA individual i social.

Les conseqüències han estat fatals: uns fidels amb una fe dogmatitzada i alienadora, que és exactament el contrari del que hauria de ser.

"Atreveix-te a pensar", proclama un llibre conegut. Cal saber i voler pensar amb paraules no imposades.
Avui hem entrat en una gran crisi dels llenguatges imposats. Potser estem en una situació millor per entendre la gran revolució de Jesús de Natzaret: "Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans"  (Mateu 23,8).

 

 

Puríssima (La)

La Puríssima. 

Una bona notícia amb un llenguatge (esdevingut) inadequat.

1. Hi va haver un temps en què la Natura era entesa com a manifestació de l’acció de Déu, i per això servia de base al llenguatge religiós.

Però a partir del moment en què ens acostem a la Natura amb un llenguatge científic, aquesta es fa menys apta per expressar la dimensió religiosa de l’ésser humà. El llenguatge científic posa separació entre l’Home-coneixedor i la Natura-coneguda. És un llenguatge objectiu, material, comprovable i amb tendència a ser exacte. Es podran posar “exemples” trets de la natura, però la natura en si mateixa ja no es presta tant a servir de base del llenguatge religiós.

2. El significat religiós de Maria dintre el missatge bíblic està expressat amb un llenguatge tret de la Natura: de la biologia i de la genètica populars. Però avui la biologia i la genètica s’han convertit en ciències. Continuar usant-les per expressar continguts religiosos seria un greu error, que, a més, ens privaria de conèixer allò que realment ens vol comunicar el missatge bíblic.

3. Abans es deia que tots els éssers humans naixem amb el “pecat original”: una espècie de “taca” o “màcula” que tots teníem pel simple fet de ser descendents d’Adam i Eva. Adam i Eva van “pecar” i per això els seus descendents som “pecadors”. En aquest context, Maria, per un privilegi especial, no estaria afectada per aquesta “taca” o “màcula”. Seria, per tant, “La Sense taca” o “La Immaculada”.

4. Aquest llenguatge (“pecat original”, “immaculada”) avui dia resulta totalment inadequat perquè no transmet cap significat; i quan ens empenyem a fer-lo significatiu, podem caure en autèntiques aberracions.

I no obstant, el missatge bíblic és extremadament significatiu i important.

  

Maria, figura de la Humanitat.

5. Suposem que al vostre jardí hi heu plantat un presseguer, i que, quan recolliu els fruits, us adoneu que tots els préssecs estan corcats. Això, penseu, podria ser degut a dues causes:

- que l’arbre és dolent perquè porta el corc dintre seu mateix, que després apareix en els fruits, o

- que, al lloc on està plantat, hi ha insectes que “piquen” els préssecs encara verds, deixant-hi les futures larves.

6. Imagineu, però, que un bon dia trobeu un préssec que no està corcat. Aquest fet seria extremadament significatiu ja que voldria dir que l’arbre és bo, i que els corcs no estan en l’arbre, sinó que arriben als fruits des de fora.

7. La Immaculada és la mostra de que l’arbre de la Humanitat és bo. El que podria semblar un “privilegi” de Maria en realitat ens mostra l’excel·lència de l’Arbre. Si molts dels seus fruits són “corcats”, no és per culpa de l’arbre sinó de causes exteriors. Una molt bona notícia!

Aquesta bona notícia no es troba explícitament en els evangelis, però el Poble Cristià sempre ha cregut que formava part integrant de la bona nova de Jesús.

Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable. I en tot cas no és pas allò que ens vol dir la Bíblia amb el seu llenguatge mític d’una gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Quin és el gran drama dels humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini si es presenta l’ocasió. Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que són àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres. Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses per exigir "obediència".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi ha de tot, perquè hi pugui gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'arribar a una certa maduresa. Per això se l’adverteix que, si en menja, morirà. No es tracta pas d’un càstig sinó de la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot digerir. (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser com déu decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" d’aquell arbre.
A partir del “Bé i del Mal” decidits per l’Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!),  constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals... Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís) perquè es converteix per a ell en un desert (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són dues persones individuals i concretes sinó la personificació de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les relacions de domini (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu. Però naixem petits, perquè Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre. “Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat i podem ser imatge de Déu. Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Però néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la “temptació”. Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi solucionat la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix. Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa". Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser a imatge i semblança de Déu. El “pecat” comença quan això es converteix en excusa per imposant-se als altres, amb la "mort" que això genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.

Maqueta del Temple de Jerusalem

Actual MAQUETA del Temple d'Herodes de Jerusalem, que es troba en un l'hotel de Jerusalem. (Holy Land).

Palestina en temps de Jesús. (Català).

 

Mapes Bíblics.