"Inclusió".

Inclusió
La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. A vegades aquestes inclusions es troben als inicis i a l'acabament d'un text o d’un evangeli, donant així una pauta de com cal interpretar tot el contingut que hi ha entremig. Per exemple, en l’evangeli de Mateu hi ha una clara inclusió entre les benaurances i el judici final  (5,1ss < > 25,31ss) expressada per la referència a la muntanya i a Jesús, Fill de l’home, assegut, com a mestre primer i com a jutge després. O en l’evangeli de Joan: hi ha una clara inclusió, a través de la figura de “la mare de Jesús”, entre el relat de les noces de canà i el relat de la crucifixió (Joan 2,1ss < >  19,26). També hi ha inclusions més breus; fins i tot poden trobar-se dintre un mateix relat. Per exemple: en les benaurances, en la primera i en l’octava s’hi repeteixen les paraules “d’ells és el Regne del Cel“ (Mateu 5,3 < > 5,10)

Les inclusions mostren tota la seva utilitat si tenim en compte que els evangelis són textos per a ser escoltats a partir d’un lector que els llegia per a tots els reunits.

Relats d'Infantesa (de Jesús).

1. Quan es parla de “relats d’infantesa” en els Evangelis es fa referència als dos primers capítols de Mateu i de Lluc. Els altres dos Evangelis, Marc i Joan, no tenen relats d’infantesa. També n’hi ha en els Evangelis apòcrifs.

2. Els relats d’infantesa no van ser escrits per donar-nos dades biogràfiques sobre Jesús infant. No són historietes del nen Jesús, per boniques i romàntiques que ens puguin resultar. Són relats teològics. Amb aquests relats, els evangelis de Mateu i de Lluc volen escenificar els vincles profunds de Jesús (i de tot home) amb la Humanitat i la nostra Història. Amb dades concretes "aplicades" a Jesús ens volen fer descobrir el sentit de la Història humana com a obra de déu.

Cada ésser humà pot sentir-se identificat amb alguns dels personatges de les diferents escenes, des d’Herodes que vol matar l’Infant fins al vell Simeó que, havent contemplat l’infant Jesús, declara que “ja pot sortir d’aquest món”.

3. Això no vol pas dir que el Jesús que ens presenten els Evangelis sigui un personatge de ficció o una simple projecció antropològica de la fe de les primeres Comunitats cristianes. Els Evangelis certament “projecten” la fe de les primeres comunitats; però aquesta fe es basa i es fonamenta en el Jesús real de carn i ossos, que va néixer de Maria i fou crucificat per sentència de Ponç Pilat. El Jesús real, que va caminar pels camins de Palestina fa uns dos mil anys, és l’inspirador i el subjecte de la fe de les primeres comunitats. Elles s’entenen a si mateixes com el “cos que fa visible” la vida real del Crucificat-ressuscitat, ja que és en l’home-Jesús on han descobert que la vida-donada no és una vida-perduda. I per això es reuneixen, i escriuen els evangelis: per celebrar i ajudar tothom a celebrar la bona nova de jesús (Marc 1,1).

4. Ben cert: els dies de Nadal poden ser molt oportuns per experimentar la tendresa que sempre inspira un infant. Però trairíem el missatge dels Evangelis si ens quedéssim només amb la tendresa davant un infant, i no féssim el salt per veure en l’Infant la tendresa amb què Déu estima tots els Humans, i que, entre tots, hem de procurar que pugui inundar tot el nostre món.

 

Any litúrgic

1. L’any litúrgic té un eix transversal que són els diumenges. Cada diumenge és com un ressò del diumenge de resurrecció. La trobada del diumenge recorda i actualitza allò que és l’essència mateixa de la fe cristiana, i que l’Església celebra solemnement en la Setmana Santa: la vida arriba a la seva plenitud, donant-se.
La Comunitat, reunint-se, experimenta i fa visible que la vida-donada no és vida-perdura sinó vida-en-plenitud (resurrecció). Els diumenges i festes són com diferents “diapositives” d’aquesta realitat central vista des d’angles diversos.

2. Hi ha diferents maneres de “passar les diapositives”, i això ha donat lloc a diferents litúrgies o ritus: el ritu Bizantí, el Copte, el Llatí o Romà, l’Ambrosià, el Mossàrab, ... És del tot normal que sigui així ja que, quan es va anar constituint l’Església dintre i al voltant del vast Imperi Romà, també hi havia diferents Cultures amb calendaris propis.

Segurament seria bo recuperar la varietat. Potser en altre temps la uniformitat podia ser entesa com a signe d’unitat; però, en la societat actual, la uniformitat només significa domini i imposició. Cal retrobar la unitat pel camí de la comunió en la diversitat. La gran i creixent diversitat de les Comunitats Cristianes ha de poder expressar-se en un clima de creativa llibertat.

3. Centrant-nos en la nostra litúrgia de Ritu Romà, l’any litúrgic va des del primer diumenge d’advent fins a la festa de la plenitud humana o de jesucrist, rei de l’univers.

Hi podem distingir com tres parts:

Una 1ª part ve constituïda pel cicle de nadal, que comprèn els diumenges i festes relatius al Nadal, juntament amb la seva preparació que és l’Advent. Comença al 1er. diumenge d’Advent (quatre diumenges abans del 25 de desembre) i acaba en la festa del Baptisme de Jesús, el diumenge de després de Reis.

Una 2ª part, la central i més important, és el cicle de pasqua, que comprèn els diumenges i festes relatius a la Pasqua i Pentecosta, juntament amb la seva preparació que és la Quaresma. Comença al Dimecres de Cendra i va fins a la Pentecosta, inclosa.

La 3ª part és el “temps de durant l’any”, i agafa aquells diumenges i festes que no pertanyen ni al cicle de nadal ni al cicle de pasqua. Va des de la festa del Baptisme de Jesús (que fa d’enllaç, ja que pertany encara al cicle de Nadal però ja es compta com a primer diumenge de durant l’any) fins a la festa de Crist Rei. Però aquesta sèrie de diumenges de durant l’any s’interromp per intercalar-hi el cicle pasqual.

4. Com he dit, el centre de tot l’any litúrgic és el tridu pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants) amb el Diumenge de resurrecció.

La Pasqua és una festa mòbil que depèn de la posició de la Lluna.

En el Ritu Llatí, la Pasqua es celebra el primer diumenge després de la primera Lluna Plena de Primavera (en l’Hemisferi Nord!). Això li dóna un marge de variació de més d’un mes (del 21 de març al 24 d’abril). A partir de la Pasqua, comptant enrere, es determina en quin dia cal posar el Dimecres de Cendra, que és el començament de la quaresma.

LECTURES.

5. Pel que fa a les lectures, els anys litúrgics s’agrupen en cicles de tres, i corresponen a cada un dels tres evangelis sinòptics. L’any a  es llegeix sobretot l’Evangeli de Mateu; l’any b, l’Evangeli de Marc; i l’any c, sobretot l’Evangeli de Lluc.

L’Evangeli de Joan no té un any propi ja que segueix una “cronologia” molt diferent de la dels Sinòptics, i seria difícil acomodar-lo al ritme d’un any normal. L’Evangeli de Joan es llegeix ocasionalment, sobretot durant el temps pasqual i durant l’any b, en què es llegeix l’Evangeli de Marc, que és el més curt.

6. Durant els cicles de Nadal i de Pasqua, les dues lectures que acompanyen l’evangeli estan triades en relació al fragment llegit de l'evangeli corresponent. En canvi, durant els diumenges de durant l’any, la 2ª Lectura va per lliure en relació a l’evangeli llegit, i  s’acosta a una “lectura contínua” d’algun dels escrits del Nou Testament.

També la lectura de l’evangeli dels diumenges de durant l’any, s’acosta a una “lectura contínua” en el sentit que es va llegint d’una manera seguida l’evangelista que toca, encara que saltant-ne els fragments escollits per al cicle de Nadal o de Pasqua. En els múltiples relats paral·lels dels tres Evangelis, normalment només se'n llegeix un, el que sembla més "explícit", i en l'any que correspon a l'evangeli escollit.  

7. Actualment cada dia són més les Comunitats, normalment petites, que van establint el seu propi ritme de lectures, i el seu propi calendari, més d’acord amb les seves possibilitats o peculiaritats. Potser sigui un bon camí per donar sortida a una situació en què la litúrgia oficial, entre nosaltres, sembla abocada a un esgotament irreversible. 

 

El Messies

Messies.

1. La paraula “messies” és d’origen hebreu; en grec es tradueix per “crist”, i significa “ungit”.

En l’antic poble d’Israel, com en altres països orientals, algunes persones destinades a càrrecs públics importants eren ungides amb oli perfumat. Això comportava que, d’alguna manera, eren consagrades a Déu. Si eren consagrades a Déu era perquè abans, d’alguna manera, Déu les havia “elegit” per a alguna missió. Així, ungir una persona, o fins i tot un lloc o un objecte, era reconèixer que Déu se’l “reservava” per a alguna cosa.

Solia ser normal ungir els reis i els summes sacerdots. En aquest sentit, tots ells eren “messies” (o “crists” o “ungits”).

2. Però l’ungit per antonomàsia era David. Escollit per Déu, el profeta Samuel el va ungir com a rei d’Israel (1Samuel 16,12ss). Aquesta unció anava acompanyada de la promesa de permanència del seu Regne (2Samuel 7,11).

 

Però, de fet, el regne de David va durar poc temps. Després del seu fill Salomó, es va dividir; i després va desaparèixer engolit pels successius imperis: Assiri, Babilònic, Persa, Grec, Romà, ... La promesa de Déu sobre la "permanència" del regnat de David quedava, doncs, per complir.

Però Déu és fidel: allò promès s’havia de complir. Com? Els Profetes anunciaven que Déu suscitaria un “rebrot” (descendent) de la Casa de Jessè, pare de David que restauraria el seu Regnat (Isaïes 11,1ss. Veure també Jeremies 23,5).
Aquest futur “alliberador” era esperat com “El Messies” definitiu.

Així, doncs, hi havia diferents persones “ungides” (messies), però després de la pèrdua de la independència, l’esperança estava posada en "el Messies que havia de venir”. La figura de “El Messies” es va anar construint a partir dels records del Passat (referits al Rei David) i de les esperances del Futur.

Cadascú l’imaginava segons les seves necessitats i expectatives: com un gran guerrer que, a semblança de David, portaria la independència a Israel i en faria un gran imperi; o com un poderós reformador dels mals costums, que eren la causa de les desgràcies del Poble; o com un purificador del temple, que permetria tornar a experimentar-hi la presència salvadora de Déu;...

Era relativament freqüent, donada aquesta “esperança popular”, que sorgissin personatges singulars en qui alguns hi veien l’arribada del “Messies”, fins que en quedaven decebuts (Fets 5,34ss).

3. Avui dia, força Jueus consideren que “El Messies” ha vingut amb l’estat israelià, ja que gràcies a ell s’ha reconstituït el Poble d’Israel i han recobrat la "seva" terra i la seva independència, perduda durant més de 2500 anys.

(Que, durant tot aquest llarguíssim temps, Israel hagi estat capaç de mantenir la seva identitat com a poble, deu seu un cas únic en la Història; i això el fa digne d’una profunda admiració. I resultaria encara molt més admirable si, en el contenciós que manté amb el poble palestí, fes ús d’aquella saviesa i generositat que una tan llarga història pot generar).

4. Pel que fa a Jesús, i segons el llenguatge religiós dels Evangelis, no consta que ell s’anomenés a si mateix “El Messies” (fora del diàleg amb la Samaritana per exigències del guió. Joan 4,26). Però, quan són d’altres que li donen aquest nom, no nega ser-ho, encara que prohibeix severament de dir-ho a ningú (Mateu 16,20; 26,63; Marc 8,29; 14,61; Lluc 4,41; ...).

Jesús sabia que quasi tothom imaginava “El Messies” com algú que, quan vingués, faria una exhibició de poder diví destruint els enemics d’Israel.

Aquesta situació venia del fet que una majoria de gent de l’antic Israel entenien la seva elecció com un privilegi i no com un servei a la Humanitat.

Segons el missatge de la Bíblia, Israel és el “poble elegit” per Déu per portar a terme una missió universal: ser testimoni de l’amor alliberador de Déu a tots els Pobles oprimits.

Aquest alliberament que Israel i els Pobles oprimits viuen en la seva pròpia història, els converteix en Pobles cridats a ser “ferment de llibertat en la Humanitat”.

Però la majoria del Poble, preferint deixar-se guiar pels poderosos, no va ser fidel a aquesta missió. Serà en Jesús i els Dotze (número que simbolitza les Dotze Tribus que formaven el Poble) que Israel donarà compliment a aquesta missió-servei.
No ho faran, evidentment, amb exhibició de Poder sinó amb esperit de Servei.
La resurrecció (per als qui l’acceptin), serà la “prova” de que aquest camí és el vertader.

5. L’autèntica causa de l’esclavitud humana és la tendència a dominar els altres. Aquesta tendència ens porta a voler passar de “dominats” a “dominants”. Així, sempre es genera esclavitud.
És d’aquesta tendència nefasta que ens allibera el missatge de Jesús quan l’acceptem. Ell començà desterrant de la seva pròpia persona aquesta tendència al domini, fent-se, per a tots, exemple d’una vida que no s’imposa sinó que es dóna.

Tot l’entorn el temptava perquè fes servir la seva relació amb Déu com un Poder. Però Jesús va vèncer totes aquestes temptacions (Lluc 4,6ss).
La seva resurrecció va posar de manifest que no anava equivocat i que Déu mateix li donava la raó. Així, doncs, després de la resurrecció, queda clar que Jesús pot ser considerat “El verdader Messies” o l’autèntic alliberador.

6. No consta que mai fos ungit amb oli per cap "sacerdot" o "profeta". Sí, en canvi per "Maria", un membre de la comunitat dels germans (Joan 12,3). En les diferents uncions, el perfum de l’oli representa la presència i l’acció de l’Esperit de Déu en aquella persona. En el cas de Jesús, la “unció” que rep és directament amb l’Esperit alliberador que troba en ell un espai per fer-hi estada permanent (Baptisme. Mateu 3,16s). És possible que la insistència dels Evangelis en dir que Jesús anava a “Getsemaní”, a la Muntanya de les Oliveres, tingui la intenció de suggerir aquesta “unció permanent”, ja que “getsemaní” significa “trull” o “molí d’oli”.

7. No obstant, la paraula “Messies” queda curta per expressar la realitat de Jesús. Per si mateixa, aquesta paraula ens situa en la perspectiva de l’alliberament i de les esperances d’Israel, però no dona relleu a allò que és l’aportació més pròpia i meravellosa de Jesús: tots els humans som cridats a ser “Poble de Déu”. I no solament en la llibertat, sinó també en la participació de la vida de déu. Podem anomenar Jesús “el Messies” (en grec: “Crist”); però els Evangelis ens el presenten sobretot com a “home fill de déu” (Lluc 22,70. Joan 19,7). I en l’home-jesús hi descobrim la “vocació” de tots els humans.

 

ÈXODE, com a categoria vital

ÈXODE.
En els relats bíblics, la paraula “èxode” expressa una categoria fonamental. La vida humana té forma d’èxode: sortim d’una situació imperfecta per anar (assolir) la Plenitud.

Israel, com a Poble Elegit, està constituït per l’experiència de l’èxode. Per a ells, l’èxode significa passar del País on eren esclaus a la Terra de Llibertat, la Terra Promesa.

Però la Bíblia ens presenta l’experiència del “poble elegit” com una paràbola de l’experiència de tota la Humanitat.

El salt des d’un poble particular (Israel) a la Humanitat entera es visualitza, en els Escrits del Nou Testament, en Jesús de Natzaret, que és a la vegada “fill de David” (per tant: israelita) i “fill de l’Home”.

En el Jesús israelita (fill de tota la història anterior >Genealogia de Mateu 1,1) l’èxode d’Israel arriba a la seva culminació i plenitud (“Es van complir els dies i va néixer el seu Primogènit”. Lluc 2,6). En Jesús, el poble elegit, acompleix la seva missió de ser “paràbola de la Humanitat”. Ell és a la vegada la culminació d’Israel i el primogènit  de la Nova Humanitat.

Per això els Evangelis, de diferents maneres, ens descriuen la vida de Jesús també en forma d’èxode: De Betlem a Natzaret, passant per Egipte; de Galilea a Jerusalem; del vell temple de Jerusalem al Nou Temple “a la dreta del Pare”; del Desert a la Comunitat; de la Religió infantilitzant a la Maduresa; de l’esclavitud (sota la Llei) a la Llibertat de Fill de Déu.

En l’èxode de Jesús comença el tram final de l’èxode de la Humanitat. El destí d’aquest èxode ja no és el desert sinó la comunitat de germans, participants de la Vida mateixa de Déu.

Els Evangelis no van ser escrits per presentar-nos dades biogràfiques sobre Jesús sinó per visualitzar en Ell l’èxode reeixit de la Humanitat. En aquest sentit es podria dir que els Evangelis ens presenten Jesús també com una “paràbola de la humanitat”.

Aquest èxode reeixit de la Humanitat pot expressar-se de diferents maneres segons les diferents Cultures i Llenguatges. En els nostres esquemes occidentals poden tenir sentit expressions com:  passar de la vida a la VIDA; de la mort a la Vida; d’aquest món al Pare; de la Llei infantilitzant a la Llibertat madura; de ser esclaus del Príncep d’aquest món a ser fills de Déu en Llibertat;...

L’èxode de la humanitat, igual que el de Jesús, no consisteix en sortir d’un país per anar a un altre sinó en sortir d’un mateix (egoisme), trobar-se amb els altres (comunió) i finalment trobar-se amb l’Altre (vida eterna), font i destí de la nostra vida.

 

Vida eterna.

Vida eterna.

En la mentalitat d’avui, qualsevol cosa, per bona que sigui, si dura gaire, és fa insuportable. Cal que tot tingui data de caducitat. L’adjectiu “eterna” (en l’expressió “vida eterna”) suggereix una “duració” que no s’acaba. Una vida així, per interessant i feliç que fos, acabaria essent avorrida i insuportable.

La imaginació ens ajuda a entendre moltes coses; però en aquest cas ens fa un mal servei, ja que solem imaginar l’eternitat com un temps que s’allarga sense arribar mai al final.

Però la eternitat és una altra cosa. Quan es parla de eternitat no es vol indicar un temps sense final sinó una altra manera d'existir. Una manera d'existir que no queda limitada per les condicions pròpies de la temporalitat. El temps no és etern. Igualment, la eternitat no és temporal.

En realitat no podem saber positivament com es viu l’eternitat, perquè no és la nostra forma de viure actual i encara no en tenim plena d’experiència. Però experimentem i coneixem les limitacions de la temporalitat, i podem imaginar l’eternitat, al menys, com aquella forma de ser en què les limitacions de la temporalitat hi queden superades: deteriorament, corrupció, envelliment, neguit, desig, parcialitat, presència fugissera amb la desaparició del passat i absència del futur,...

Per contrast amb la temporalitat, podem imaginar l’eternitat com a plenitud sempre present. Imaginem que és la manera de ser pròpia de Déu.

vida eterna, doncs, comporta ser invitats a entrar en la forma de vida de déu. Encara que de moment no en tinguem una experiència directa, sí que a vegades “sentim” en la nostra mateixa temporalitat com un “glop d’eternitat”, com diu bellament el poeta mallorquí. No sabem què és l’eternitat, però segurament la majoria hem experimentat “moments especialment plens” que ens permeten pregustar-la i desitjar-la.

(Suggereixo llegir i “gustar” la magnífica poesia de Costa i Llobera “cala gentil”, on descriu les seves sensacions com un glop d’eternitat. (>Cala Gentil)

Religions i religió.

Religions i religió.

Cal distingir entre Religió i Religions.

Les Religions són formes culturals que ha anat generant cada comunitat i que ofereixen “llenguatge” (dogmes, ritus, festes, símbols,...) per expressar allò més profund del ser humà. Però en el més profund del ser humà hi ha coses bones, coses no tan bones i coses dolentes. Tot això troba ressò en la realitat de les Religions. Per això és possible que, davant les coses dolentes que també han incorporat les religions, hi hagi qui sentin la necessitat de “no tenir cap religió” o, fins i tot, de lluitar-hi en contra.

Però en el substrat més profund de tot home, a mesura que va prenent consciència de si mateix, hi ha l’opció que marcarà el sentit de la seva vida: afirmar-se a si mateix com a absolut o reconèixer, acceptar i agrair el do de l’existència i de la vida. D’aquest sentiment-opció també se’n sol dir religió, perquè ens relliga amb la font d’allò que som.

I aquí és allà on ens juguem l'estar dintre o quedar fora.

Avui vivim en una profunda crisi de les Religions. Ja està bé. Convenia. Durant molt temps, com una preciosa perla que ha anar rodolant avall d’una muntanya nevada, a la religió se li han anat enganxant multitud de coses estranyes que amaguen la perla. Al final, la bola de neu s’ha esberlat. És el crac! de les Religions. De sobte, ens hem quedat sense llenguatge significatiu. Més encara: en una situació com l’actual, tot llenguatge religiós pot ser entès per molts com a sectari.

És urgent generar un nou llenguatge. El necessitem per entendre i expressar el nostre sentiment religiós; el necessita la nostra societat per no quedar ofegada en el seu propi món tancat.

"Miracles" en els Evangelis

Els "miracles" dels Evangelis.

D’entrada s’ha de dir que als Evangelis no hi ha miracles, si els entenem segons la definició del Diccionari de la Llengua.

Les narracions miraculoses no són cròniques de fets objectius extraordinaris sinó relats per expressar, celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu” que s’ha fet present entre nosaltres.

La fe no consisteix en creure en els miracles sinó en el Regne de Déu (o en l’Home com a obra de Déu, que és el mateix). Els miracles són com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.

Els miracles, com a llenguatge, formen part de l’estructura dels Evangelis, perquè aquests no són només la bona notícia del Regne de Déu, sinó, i sobretot, la manifestació dels seus fruits: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova (Mateu 11,5).

Algú preguntarà: si els miracles no són cròniques de fets objectius, per què s'expliquen com si fossin fets reals? Per què, per exemple, ens diuen que Jesús donava la vista als cecs, si els cecs reals continuaven essent realment cecs?

La pregunta és important.

En una cultura científica la natura és entesa com una realitat autònoma que funciona d’acord amb les seves pròpies lleis. En canvi en la mentalitat mítica, que era la normal abans de la generalització de la Ciència, passa exactament al revés: la natura és vista com l’espai on es manifesta l’acció de Déu. Per tant, en una mentalitat mítica, la natura és també, com ja he dit, llenguatge.

I és evident que, donat que avui vivim immersos en una mentalitat científica, quan parlem de la natura com a llenguatge, cal advertir-ho explícitament per evitar malentesos.

Si s’afirma, per exemple, que “els cecs hi veuen”, ha de quedar clar que és una invitació a entrar en les profunditats de la vida humana, i descobrir-hi la curació de “cegueses” profundes, però autèntiques, que poden generar més limitacions que la ceguesa dels ulls.

Cal dir que la ciència ens ajuda molt a construir i entendre el llenguatge de les coses. Convertir les “coses” en llenguatge és una de les grans i meravelloses capacitats de la ment humana. Quant millor coneguem les coses, més aptes per ser convertides en llenguatge.

La ignorància és sempre una nosa. Saber, per exemple, que un llamp és una simple descàrrega elèctrica i no una manifestació de la ira dels déus, ens ajuda a conèixer la natura. Però això no vol dir que si un llamp mata el nostre company de ruta, aquest fet natural no pugui ser usat com a llenguatge que ens porti a repensar el sentit de la Vida humana, i de la nostra vida dintre el Conjunt.

Saber que un tsunami neix de la simple coincidència de diferents energies naturals ens ajuda a entendre el món. Però quan un tsunami fa 30.000 morts, ja no és legítim mirar-s’ho com a simples estudiosos de la natura. Allò que ha passat, ha passat en un món que és el "nostre" món, i les vides perdudes són una part de la "nostra" mateixa Vida. Per això, un fet així es converteix en una paraula per a nosaltres i ens demana una resposta humana.

I al revés: poden haver-hi situacions en què una gran quantitat de persones visquin drames interiors tant forts que sigui ben real dir que estan patint un tsunami.

El simple llenguatge científic serveix per a conèixer i dominar les coses, però no pot obrir horitzons a la nostra vida. Potser per això un home tan científic com Einstein va dir: La Ciència sense Religió és coixa. La Religió sense Ciència és cega (Discurs pronunciat al 1939). Les dues frases són importants, i seria bo que les apliquéssim en les diferents situacions de la nostra vida: tant de la vida individual com col·lectiva.

"Miracles".

“MIRACLES”.

Força gent parla de miracles: uns, per dir que hi creuen; d’altres, per dir que no hi creuen.

Els que hi creuen, segurament no n’han vist mai cap; els que no hi creuen, segurament se’ls imaginen de tal manera que, els que hi creuen, no en dirien “miracles”.

Segons el Diccionari de la Llengua, “miracle” és un “fet extraordinari que no es pot explicar per causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix”.

Però, si busquem l'etimologia d'aquesta paraula, veurem que “miracle” ve del llatí “miraculum”, que significa “fet o cosa admirable”.

La diferència és important:

Miraculum > Fet admirable. Podria ser un fet absolutament normal, però que resulta “admirable” per a algú, com la mirada d’una noia, una posta de sol o un gol del Barça.

Miracle > Fet extraordinari que no pot ser explicat per “causes naturals”.

En aquest cas, el coneixement progressiu de les causes naturals aniria reduint l’àmbit dels possibles “miracles”.

Però no és aquest el “problema”. Cal anar una mica més a fons.

Noteu el canvi que hi ha hagut en aquesta qüestió: s’ha passat d’una cosa personal i subjectiva (miraculum) a una cosa física i inexplicable per causes naturals (miracle). És un pas equivocat.

Com s’ha caigut en aquesta equivocació?

A partir del segle XVI ha s'ha anat desenvolupant això que en diem ciència. La mentalitat científica s’ha anat estenent, sobretot a partir de l’escolarització general i obligatòria i amb l’entrada de la ràdio i la tele a les nostres llars.

Avui, encara que no siguem científics, tots pensem amb mentalitat científica.

Però els Escrits en què es fonamenten les Religions (també la nostra), són anteriors a la Ciència, i responen a una mentalitat que sol dir-se’n mítica.

El "problema" apareix perquè solem llegir amb mentalitat científica allò que va ser escrit amb mentalitat mítica. Això ha portat a pensar que la ciència invalida el mite, com si fossin coses que s’exclouen mútuament.

També cal dir que aquest “problema” no és pas aliè a aquella tendència humana de voler ser més importants que els altres... Des de la Religió, alguns s’han considerat més “savis” que altres perquè eren posseïdors de “Veritats Eternes”. També des de la Ciència, alguns s'han considerat més "savis" que els pobres ignorants que “encara creuen en mites”. 

Avui comencem a adonar-nos que, si tots plegats som una mica més humils, el “problema” desapareix.

ciència i mite no es contradiuen en absolut. Són dues maneres diferents, bones i complementàries, d’acostar-nos a la Realitat.

Encara que sigui simplificant-ho un xic, podríem dir que la ciència ens acosta a la Realitat amb la pregunta: “què és, això?”.

 
En canvi el mite ens acosta a la Realitat amb la pregunta: “què significa això per a la meva vida (o per la vida del meu poble o de la humanitat)?”.

Per això mite i ciència no poden “xocar” entre ells, perquè són com dos trens que passen pel mateix lloc però a diferent nivell.

La ciència mira les coses i els fenòmens en si mateixos (“què són”). El mite mira les coses i els fenòmens com a llenguatge (“què em diuen?”). Les dues formes són importants.

La diferència entre ciència i mite és semblant a la diferència entre una fotografia i una pintura. Davant una fotografia diem: què és això o qui és aquest. Davant una pintura diem: què ens vol dir el seu autor. Una foto pot ser “verdadera” o “trucada" o falsa (sobretot actualment que es poden manipular amb tanta facilitat). Però ningú dirà que una pintura és verdadera o falsa; simplement veurem si ens diu alguna cosa o no.

En la ciència estudiem les coses com qui s’ho mira des de fora (objectivant-les). En el mite sentim les coses com formant part d’un Conjunt que ens inclou (subjectivant-les).

La ciència ens deixa sols. Els mite ens connecta. Però, compte! Aquesta “connexió” és positiva quan permet entrar en una comunió alliberadora amb la Realitat; en canvi és negativa quan es converteix en una “cadena” que esclavitza la nostra ment.

Si les afirmacions científiques poden ser vertaderes o falses, el llenguatge mític (religiós, simbòlic) no és verdader o fals sinó alliberador o esclavitzador. Siguem-ne conscients!