"Miracles" en els Evangelis

Els "miracles" dels Evangelis.

D’entrada s’ha de dir que als Evangelis no hi ha miracles, si els entenem segons la definició del Diccionari de la Llengua.

Les narracions miraculoses no són cròniques de fets objectius extraordinaris sinó relats per expressar, celebrar i connectar amb la realitat més profunda i amagada del “Regne de Déu” que s’ha fet present entre nosaltres.

La fe no consisteix en creure en els miracles sinó en el Regne de Déu (o en l’Home com a obra de Déu, que és el mateix). Els miracles són com la petita part visible dels icebergs que assenyala la presència de la gran massa amagada.

Els miracles, com a llenguatge, formen part de l’estructura dels Evangelis, perquè aquests no són només la bona notícia del Regne de Déu, sinó, i sobretot, la manifestació dels seus fruits: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova (Mateu 11,5).

Algú preguntarà: si els miracles no són cròniques de fets objectius, per què s'expliquen com si fossin fets reals? Per què, per exemple, ens diuen que Jesús donava la vista als cecs, si els cecs reals continuaven essent realment cecs?

La pregunta és important.

En una cultura científica la natura és entesa com una realitat autònoma que funciona d’acord amb les seves pròpies lleis. En canvi en la mentalitat mítica, que era la normal abans de la generalització de la Ciència, passa exactament al revés: la natura és vista com l’espai on es manifesta l’acció de Déu. Per tant, en una mentalitat mítica, la natura és també, com ja he dit, llenguatge.

I és evident que, donat que avui vivim immersos en una mentalitat científica, quan parlem de la natura com a llenguatge, cal advertir-ho explícitament per evitar malentesos.

Si s’afirma, per exemple, que “els cecs hi veuen”, ha de quedar clar que és una invitació a entrar en les profunditats de la vida humana, i descobrir-hi la curació de “cegueses” profundes, però autèntiques, que poden generar més limitacions que la ceguesa dels ulls.

Cal dir que la ciència ens ajuda molt a construir i entendre el llenguatge de les coses. Convertir les “coses” en llenguatge és una de les grans i meravelloses capacitats de la ment humana. Quant millor coneguem les coses, més aptes per ser convertides en llenguatge.

La ignorància és sempre una nosa. Saber, per exemple, que un llamp és una simple descàrrega elèctrica i no una manifestació de la ira dels déus, ens ajuda a conèixer la natura. Però això no vol dir que si un llamp mata el nostre company de ruta, aquest fet natural no pugui ser usat com a llenguatge que ens porti a repensar el sentit de la Vida humana, i de la nostra vida dintre el Conjunt.

Saber que un tsunami neix de la simple coincidència de diferents energies naturals ens ajuda a entendre el món. Però quan un tsunami fa 30.000 morts, ja no és legítim mirar-s’ho com a simples estudiosos de la natura. Allò que ha passat, ha passat en un món que és el "nostre" món, i les vides perdudes són una part de la "nostra" mateixa Vida. Per això, un fet així es converteix en una paraula per a nosaltres i ens demana una resposta humana.

I al revés: poden haver-hi situacions en què una gran quantitat de persones visquin drames interiors tant forts que sigui ben real dir que estan patint un tsunami.

El simple llenguatge científic serveix per a conèixer i dominar les coses, però no pot obrir horitzons a la nostra vida. Potser per això un home tan científic com Einstein va dir: La Ciència sense Religió és coixa. La Religió sense Ciència és cega (Discurs pronunciat al 1939). Les dues frases són importants, i seria bo que les apliquéssim en les diferents situacions de la nostra vida: tant de la vida individual com col·lectiva.