Força gent parla de miracles: uns, per dir que hi creuen;
d’altres, per dir que no hi creuen.
Els que hi creuen,
segurament no n’han vist mai cap; els que no hi creuen, segurament se’ls
imaginen de tal manera que, els que hi creuen, no en dirien “miracles”.
Segons el Diccionari de la
Llengua, “miracle” és un “fet extraordinari que no es pot explicar per
causes naturals i és atribuït a causes preternaturals o a Déu mateix”.
Però, si busquem l'etimologia d'aquesta paraula, veurem que “miracle” ve del llatí “miraculum”, que significa “fet o cosa admirable”.
La diferència és
important:
Miraculum > Fet admirable. Podria ser un fet absolutament
normal, però que resulta “admirable” per a algú, com la mirada d’una noia,
una posta de sol o un gol del Barça.
Miracle > Fet extraordinari que no pot ser explicat per “causes naturals”.
En
aquest cas, el coneixement progressiu de les causes
naturals aniria reduint l’àmbit dels possibles “miracles”.
Però
no és aquest el “problema”. Cal anar una mica més a fons.
Noteu
el canvi que hi ha hagut en aquesta qüestió: s’ha passat d’una cosa personal i
subjectiva (miraculum) a una cosa
física i inexplicable per causes naturals (miracle).
És un pas equivocat.
Com s’ha caigut en aquesta
equivocació?
A partir del segle XVI ha s'ha anat desenvolupant això que en diem ciència. La mentalitat científica s’ha anat estenent, sobretot a partir de
l’escolarització general i obligatòria i amb l’entrada de la ràdio i la tele a
les nostres llars.
Avui, encara que no siguem
científics, tots pensem amb mentalitat
científica.
Però els Escrits en què es
fonamenten les Religions (també la nostra), són anteriors a la Ciència, i
responen a una mentalitat que sol dir-se’n mítica.
El "problema" apareix perquè
solem llegir amb mentalitat científica
allò que va ser escrit amb mentalitat
mítica. Això ha portat a pensar que la ciència
invalida el mite, com si fossin
coses que s’exclouen mútuament.
També cal dir que aquest
“problema” no és pas aliè a aquella tendència humana de voler ser més importants
que els altres... Des de la Religió, alguns s’han considerat més “savis” que
altres perquè eren posseïdors de “Veritats Eternes”. També des de la Ciència,
alguns s'han considerat més "savis" que els pobres ignorants que “encara creuen en mites”.
Avui comencem a adonar-nos
que, si tots plegats som una mica més humils, el “problema” desapareix.
ciència i mite no es contradiuen en absolut.
Són dues maneres diferents, bones i complementàries,
d’acostar-nos a la Realitat.
Encara que sigui
simplificant-ho un xic, podríem dir que la ciència
ens acosta a la Realitat amb la pregunta: “què és, això?”.
En canvi el mite ens acosta a la Realitat amb la pregunta: “què significa això per a la meva vida (o per la vida del meu poble o de la humanitat)?”.
Per això mite i ciència
no poden “xocar” entre ells, perquè són com dos trens que passen pel mateix
lloc però a diferent nivell.
La ciència mira les coses i els fenòmens en si mateixos (“què són”). El mite
mira les coses i els fenòmens com a
llenguatge (“què em diuen?”). Les dues formes són importants.
La diferència entre ciència i mite és semblant a la diferència entre una fotografia i una pintura. Davant una fotografia diem: què és això o qui és
aquest. Davant una pintura diem: què ens vol dir el seu autor. Una foto pot ser
“verdadera” o “trucada" o falsa (sobretot actualment que es poden manipular amb tanta
facilitat). Però ningú dirà que una pintura és verdadera o falsa; simplement
veurem si ens diu alguna cosa o no.
En la ciència estudiem les coses com
qui s’ho mira des de fora (objectivant-les).
En el mite sentim les coses
com formant part d’un Conjunt que ens inclou (subjectivant-les).
La ciència ens deixa sols. Els mite
ens connecta. Però, compte! Aquesta “connexió” és positiva quan permet entrar en una comunió alliberadora amb la Realitat; en canvi és negativa quan es converteix en
una “cadena” que esclavitza la nostra ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada