Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable. I en tot cas no és pas allò que ens vol dir la Bíblia amb el seu llenguatge mític d’una gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Quin és el gran drama dels humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini si es presenta l’ocasió. Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que són àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres. Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses per exigir "obediència".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi ha de tot, perquè hi pugui gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'arribar a una certa maduresa. Per això se l’adverteix que, si en menja, morirà. No es tracta pas d’un càstig sinó de la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot digerir. (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser com déu decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" d’aquell arbre.
A partir del “Bé i del Mal” decidits per l’Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!),  constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals... Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís) perquè es converteix per a ell en un desert (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són dues persones individuals i concretes sinó la personificació de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les relacions de domini (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu. Però naixem petits, perquè Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre. “Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat i podem ser imatge de Déu. Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Però néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la “temptació”. Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi solucionat la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix. Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa". Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser a imatge i semblança de Déu. El “pecat” comença quan això es converteix en excusa per imposant-se als altres, amb la "mort" que això genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.