"Paraula de Déu" o text humà?
Llegint les LECTURES de la
Bíblia, sobretot les que es troben al Missal i són proclamades com a “Paraula
de Déu”, pot passar que algunes siguin difícils d’acceptar com a “Paraula de Déu” pel seu “contingut
pervers”, per la seva “inoportunitat” en relació al moment en què són llegides,
o per altres raons.
Cal entendre bé l’expressió
“Paraula
de Déu”.
a). La Bíblia no és com un “llibre de text” que ens ofereix unes paraules dictades literalment per Déu.
b). Amb diversos gèneres literaris, es Escrits Bíblics expressen la vivència d’un Poble que se sent estimat
per Déu i sostingut per la seva “Presència
salvadora”. “Salvadora”, sigui en
relació als “enemics”, com també i sobretot en relació als “propis defectes i
pecats”.
c). El Poble d’Israel, com a “Poble Elegit”, és sobretot una “paràbola”
de la “acció de Déu en el món”, que
es fa “experimentable” sobretot en aquells moments en què un Poble pateix
l’opressió dels Poderosos, siguin del
mateix Poble o d’altres Pobles.
Es pot dir que el “Poble” de la
Bíblia és “elegit” no tant per ser “Israel” com per ser “oprimit”.
Ho expressa clarament l’escena de la “Bardissa
incombustible”, quan Déu diu a Moisès: “He
vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels
seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo...”
(Èxode 37s).
d). La Presència de Déu esdevé “paraula” per al lector o per a
l’oient no només a través del text
escrit sinó també interpretada
en el marc de la pròpia experiència actual, individual i/o col·lectiva.
e). Els Humans, mentre vivim en aquest món, som “història”. Tenim un “abans”
que ha generat el “present”, prenyat
de “futur”. Però la “Presència de Déu feta paraula” incideix
sempre com a “present”.
El seu ressò en nosaltres és sempre “d’ara
i aquí”.
f). Per això pot prendre “formes” variades,
i fins i tot contradictòries:
- unes vegades la sentim com que ens
salva, i
- d’altres vegades com que
ens condemna;
- a vegades ens il·lumina, i
- a vegades ens confon;
- a vegades ens declara justos, i
- d’altres vegades, culpables i pecadors.
En aquest sentit resulten
especialment alliçonadores les paraules de Jesús: “Jerusalem,
Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes
vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega
els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut” (Mt
23,37).
g). Però, fins i tot quan la Presència de Déu es fa “paraula
condemnatòria”, sempre està en l’horitzó del Projecte Inicial
de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”.
O, com ens diu Jesús: “Déu ha estimat
tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels
qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).
h). Mentre vivim en aquest món, la Presencia de Déu se’ns fa “experimentable” acompanyada sempre
d’alguna forma d’encarnació en el
nostre “ara i aquí”, siguin “paraules
escrites”, “natura”, “somnis”, “desgràcies”, “profetes”, “casualitats”,...
i). En Jesús de Natzaret, la Presència de Déu en la Humanitat s’ha
fet “experimentable” al cent per cent i per
a tothom, ja que “s’encarna” en cada
ésser humà que ens trobem en el nostre camí
da la Vida.
