Puríssima (La)

La Puríssima. 

Una bona notícia amb un llenguatge (esdevingut) inadequat.

1. Hi va haver un temps en què la Natura era vista i entesa com a "manifestació de l’acció de Déu", i per això era "llegida" com a llenguatge religiós.

Però actualment solem acostar-nos a la Natura entenent-la des d'un llenguatge científic.
 
El llenguatge científic posa separació entre l’Home-coneixedor i la Natura-coneguda. És un llenguatge objectiu, material, comprovable i amb tendència a ser exacte. S'hi podrà parlar de “signes”, però la Natura, en si mateixa, ja no es presta tant a servir de "base" del llenguatge religiós.

2. El significat religiós de "Maria" dintre el missatge bíblic està expressat amb un llenguatge simbòlic provinent de la Natura: de la Biologia i de la Genètica populars.
Però avui la Biologia i la Genètica són Ciències. Continuar usant-les per expressar continguts religiosos pot convertir-se en un greu error, que, a més, ens privaria de conèixer allò que realment ens vol comunicar el missatge bíblic.

3. Abans es deia que tots els éssers humans naixem amb el “pecat original”. Era descrit com una espècie de “taca” o “màcula” que tots teníem pel simple fet de ser descendents d’Adam i Eva. Adam i Eva van “pecar” i per això els seus descendents som “pecadors”.
En aquest context, Maria, per un privilegi especial, no estaria afectada per aquesta “taca” o “màcula”. Seria, per tant, “La Sense taca”, “La Immaculada” o "La Puríssima".

4. Avui, en el nostre àmbit cultural, aquest llenguatge (“pecat original”, “immaculada”) resulta totalment inadequat perquè no transmet cap significat. I si ens empenyem a fer-lo significatiu en si mateix podem caure en autèntiques aberracions.

I no obstant, el missatge bíblic és simbòlicament molt significatiu i important.

  

Maria, figura de la Humanitat.

5. Suposem que al vostre jardí hi heu plantat un presseguer, i que, quan recolliu els fruits, us adoneu que tots els préssecs estan corcats.
Això podria ser degut a dues causes:

- que l’arbre és dolent perquè porta d'alguna manera el corc dintre seu mateix, que després apareix en els fruits, o

- que, al lloc on està plantat, hi ha insectes que “piquen” els préssecs encara verds, deixant-hi les futures larves.

6. Imagineu, però, que un bon dia trobeu un préssec que no està corcat. Aquest fet seria extremadament significatiu ja que voldria dir que l’arbre és bo, i que els corcs no estan en l’arbre, sinó que arriben als fruits des de fora.

7. Els Evangelis parlen de Maria com la "plena de gràcia". Aquesta expressió, en l'Església, s'entén com dient: L’arbre de la Humanitat és totalment bo. Allò que en altre temps se'n deia "pecat original" no és un "corc" que està en l'arbre de la Humanitat sinó que li ve des de fora.

Si molts dels seus fruits apareixen “corcats”, no és per culpa de l’arbre sinó de les causes exteriors.
Una molt bona notícia!

Aquesta bona notícia no es troba explícitament en els Evangelis, però el Poble Cristià sempre ha cregut que formava part integrant de la bona notícia de Jesús.
No es tracta d'un "privilegi individual" de Maria. En el Relat evangèlic, "Maria" representa la força maternal d'una HUMANITAT creada "molt bona" per Déu (Gènesi 2,31) i molt estimada.

Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable.
I en tot cas, no és pas allò que ens diu la Bíblia amb llenguatge mític de gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Podem dir-ne "paraula de Déu" perquè ens va fent capaços de conèixer el seu "Projecte-Home" (Romans 1,20).

Quin és el gran drama dels Humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs, sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini quan es presenta l’ocasió.
Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que per si mateixos serien àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini, explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres (Gènesi 3,5).
Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses exigides "per obediència als déus".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi té de tot, per poder-hi gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'assolir a una certa maduresa.
Per això Déu l’adverteix que, si en menja, morirà.
La "mort" no seria pas d’un càstig, sinó de la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot "digerir". (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser "com déu", decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" de l'arbre prohibit
A partir del “Bé i del Mal” decidits per l’Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!),  constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals...
Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Dit amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís), convertit per a ell en un "desert" (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són "dues persones reals", sinó una personificació mítica de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les  "relacions de domini" (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu.
Però naixem petits, ja que Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre.
“Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat, i podem anar esdevenint "a imatge de Déu".
Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la gran “temptació”.
Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi "solucionat" la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada de cap manera “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix.
Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa".
Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser "a imatge i semblança de Déu" (Gènesi 1,26). El “pecat” comença quan això serveix per imposant-se als altres, a pesar de la "mort" que normalment genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.