Glossari: El Messies

Glossari: El Messies: Messies. 1. La paraula “ messies ” és d’origen hebreu; en grec es tradueix per “ crist ”, i significa “ ungit ”. En l’antic pobl...

El Món, en el llenguatge del N. T.

 

“El Món”, en el llenguatge del N. T.

 En el Nou Testament, la paraula “Món” o l’expressió “el Món” tenen significats variats. Aquí en veurem quatre:

- dos de positius, fàcils d’entendre, i
- dos de negatius, difícils d’entendre, però que cal tenir en compte.

 
1. “El Món” pot significar “tot allò que ha estat creat per Déu”.
“Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes” (Joan 1,9).

Indica una realitat “diferent” de Déu, però íntimament relacionada amb Ell com a “Creador”. I no solament com a “Creador” sinó també, per decisió de Déu mateix, com a “realitat estimada”. “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

2. A vegades “el món” pot significar “tothom o “una gran gentada”, com en el text anterior, o també a Joan 12,19: “Però els fariseus es deien entre ells: ¿Veieu com no en traieu res? El món sencer el segueix”.

Però la “Creació” no és una cosa feta i acabada, sinó un procés en construcció, i d’autorealització. Aquest procés ha portat a la “Vida”, i, en la Vida, el sorgiment de l’Home.
 
L’Home ja no hi apareix com a simple “creatura” sinó també, d’alguna manera, com a “co-creador”, associat al Creador (Gènesi 1,26). L’Home, individualment i col·lectiva, es va “auto-generant”. Pot créixer i obrir-se a la llibertat, i respondre amb generositat a la invitació de Déu a esdevenir “fill” seu, i imatge i semblança seva (Gènesis 1,26s i Joan 3,16).

 

I és aquí on la paraula “món” pot ser usada en dos sentits negatius:

 

3. “El món” pot significar allò que, tot i ser cridat a acollir i participar en l’amor paternal de Déu, “encara no” hi respon. “Era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut.  (Joan 1,10).

 

4. L’altre significat negatiu seria quan, de fet, un home o una col·lectivitat decideix “no respondre” a la invitació del Pare. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc” (Joan 17,14).
En aquest cas, “el món” seria l’àmbit de resistència a l’obra de l’Amor de Déu Pare.

En els Evangelis aquest doble significat negatiu ve “personificat” en els apòstols “Pere” (Joan 18,25ss) i “Judes Iscariot” (Mateu 27,5).
‒Pere nega del tot Jesús. “—No, dona; no el conec de res” (Lluc 22,57). Però, al final, “Sí, Senyor. Tu saps que jo t’estimo” (Joan 21,16).
‒Judes, en canvi, tot i reconèixer el seu error, no es converteix, sinó que es suïcida (Mateu 27,4ss). El seu “no” s’ha fet definitiu.

 

Nota.
Aquí caldria continuar la reflexió per descobrir-hi el seu component essencialment “pedagògic”, més enllà de si es tracta o no de “relats històrics”. Però no és el moment...

 

Ens pot ajudar a entendre aquests dos significats negatius de “món”, pensar-los des de la relació “pares” i “fills”.

La generositat dels “pares” es posa de manifest en la existència del “fill”.
Però el fill sempre neix “molt petit”. Els pares li “donen” el mínim indispensable per poder créixer. Així serà ell mateix qui vagi “construint” la “seva” vida. No és un “producte”. Tampoc no és un “robot”, fruit d’un “disseny”. Els pares l’acompanyen i l’ajuden a esdevenir “persona”: “autor” de si mateix, dintre la convivència.
I això vol “temps”.

Des del començament, el “fill” ja és un ésser “humà” i “estimat”, però  encara no en té “consciència”, ni pot oferir cap resposta “personal”.
Només vivint la “filiació”, anirà descobrint-la.
Només progressivament, anirà descobrint-se com a “ésser estimat”, i “invitat” a relacionar-se “amb amor i agraïment” amb aquells que el tenen per “fill”, i que ell va descobrint com a “pares”.

També és imaginable que hi hagi algun “fill” que, a mesura que va descobrint la “seva” relació amb els pares, s’hi vagi “tancant”, i arribi a decidir “tancar-la del tot”, optant per un “No” definitiu.
Així “l’encara no” inicial hauria passat a ser un No (i esdevenint “ofensa” envers els pares”).

 

 

Sobretot en els Escrits de Joan i en les Cartes de Pau, tot allò que existeix, existeix perquè d’alguna manera ha rebut “l’amor paternal” de Déu, el Pare.

L’amor paternal de Déu és un “ara”, ple en si mateix, “etern”.
Però la “resposta” humana és necessàriament “temporal”.
Els Humans, abans de “l’ara” a què estem invitats de participar, estem en “l’encara no”. “Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu” (Joan 17,11).

Jesús, com a Fill de Déu, i cada un del Humans, “existim (en l’Ara de Déu) abans que “el món” (Joan 17, 5. 24).
En la seva pregària de comiat, Jesús prega al Pare dient: “Ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís” (Joan 17,5 i també Joan 17,9).
“El món” no existia “abans” de Jesús precisament perquè és “Jesús”, el Fill, qui fa real i visible l’Amor creador del Pare.

 

Per això “el món” pot significar també tot allò que fa difícil “respondre” a l’Amor Paternal.
Hi ha com un forcejament entre “el Món” i “el Pare”.
No és un “forcejament” entre “dues forces oposades”. L’Amor del Pare és l’única força. Però el Pare “espera” la “resposta al seu Amor” que pot “néixer” de la llibertat i generositat de cada ésser humà.
Això vol “temps”.
 

Si l’Amor del Pare és un “ara” etern i permanent, “el Món”, i en ell tots els “Humans”, som essencialment “temporals”.
Per esdevenir “receptors d’eternitat” ens cal tot un “procés” d’humanització”.
Només progressivament ens anem fent conscients del “do de la crida” del Pare a esdevenir fills seus, i adquirim la capacitat de “respondre-hi” amb llibertat i generositat.

 

Els Humans ens sentim com “posats” en un “estira i arronsa” entre “el Món” i “el Pare”. Però no són dues forces contràries i externes a nosaltres. Només és real la força de l’Amor del Pare, que en nosaltres pren forma de “invitació”.

En canvi “el Món” és només aquell “encara no” que resta en nosaltres com una “contra-realitat” o “realitat negativa” mentre no responem del tot. El nostre “encara no” és semblant a la “fred”, que no existeix en si mateixa, sinó que és només “carència” de calor.

 

Aquesta mescla de “ja” i “encara no”, els Humans podem viure-la sentint-nos “éssers contradictoris”, donat que ja som, però encara no som del tot. I podríem decidir “quedar-nos” en el no ser. (Evidentment, “quedar-se en el no ser” és pura il·lusió). És allò que en els Evangelis significa “tenebres” o “fora” (Mateu 8,12 o Mateu 22,13).

Potser és això el que volia dir S. Freud quan posava en els Humans dos “instints contradictoris”: Eros (instint de Vida) i Thanatos (instint de Mort).
 
També St. Pau escriu: “Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu” (Romans 7,18ss).

Allò que en aquest text és anomenat “pecat” seria “l’encara no”. Però, inicialment, no és “culpable”.
Esdevindria “culpable” (“ofensa” a l’amor del Pare) si, conscients de ser estimats i invitats a esdevenir “fills”, voluntàriament ho refusem.

 

La “llibertat de resposta” inclou la possibilitat de “no resposta”.
La “no-resposta” no és “fruit” de la “llibertat”, sinó de la “voluntària” renúncia a ser lliures de debò.
Els Evangelis ho anomenen també “pecat contra l’Esperit Sant”: l’únic que no es pot perdonar (Mateu 12,32  i Lluc 12,10). Veure també Joan 9,40s.

La llibertat és una qualitat pròpia de Déu. Però li ha plagut al Pare de fer-nos-en “participants”, respectant en nosaltres la “llibertat” que Ell mateix ens dona.

Ell, “amorosament”, ens deixa elegir entre “romandre “món” o  “anar cap a Ell, el Pare”.

 

 

Sempre comencem sentint-nos “del món”.
I quan “deixem el món” per anar cap al Pare, experimentarem “l’odi del món”, que ens “reclama”, com si la vida que tenim ens vingués d’ell.
Però “el món” menteix quan ens “reclama” com a “seus”.
 
La veritat és que “som del Pare”, que ens invita a “ser humans” en la Humanitat estimada. La mateixa Humanitat a través de la qual ens arriba la “vida”; i en la qual vivim, creixem i podem esdevenir fills adults. “...eren teus i tu me’ls has donat,...” (Joan 17,6).

 
Tenim en l’Home-Jesús el “model” i el “testimoni” d’aquesta manera de viure i de respondre a l’Amor del Pare.

No es tracta de “imitar” o de “repetir” les seves accions concretes que els Evangelis ens presenten, sinó d’acollir en nosaltres la seva manera de “respondre al Pare”. És a dir: acollint el seu “esperit de fills”.
No és que Déu tingui molts “fills”, sinó que participem de la única i plena “filiació” del Fill, després que el Pare ens el “donés”, participant de la “nostra” Humanitat.

"Paraula de Déu" o text humà?

"Paraula de Déu" o text humà?

 

Llegint les LECTURES de la Bíblia, sobretot les que es troben al Missal i són proclamades com a “Paraula de Déu”, pot passar que algunes siguin difícils d’acceptar com a “Paraula de Déu” pel seu “contingut pervers”, per la seva “inoportunitat” en relació al moment en què són llegides, o per altres raons.

Cal entendre bé l’expressió “Paraula de Déu”.

a). La Bíblia no és com un “llibre de text” que ens ofereix unes paraules dictades literalment per Déu.

b). Amb diversos gèneres literaris, es Escrits Bíblics expressen la vivència d’un Poble que se sent estimat per Déu i sostingut per la seva “Presència salvadora”. “Salvadora”, sigui en relació als “enemics”, com també i sobretot en relació als “propis defectes i pecats”.

c). El Poble d’Israel, com a “Poble Elegit”, és sobretot una “paràbola” de la “acció de Déu en el món”, que es fa “experimentable” sobretot en aquells moments en què un Poble pateix l’opressió dels Poderosos, siguin del mateix Poble o d’altres Pobles.
Es pot dir que el “Poble” de la Bíblia és “elegit” no tant per ser “Israel” com per ser “oprimit”.
Ho expressa clarament l’escena de la “Bardissa incombustible”, quan Déu diu a Moisès: “He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo...” (Èxode 37s).

d). La Presència de Déu esdevé “paraula” per al lector o per a l’oient no només a través del text escrit sinó també interpretada en el marc de la pròpia experiència actual, individual i/o col·lectiva.

e). Els Humans, mentre vivim en aquest món, som “història”. Tenim un “abans” que ha generat el “present”, prenyat de “futur”. Però la “Presència de Déu feta paraula” incideix sempre com a “present”.
El seu ressò en nosaltres és sempre “d’ara i aquí”.

f). Per això pot prendre “formes” variades, i fins i tot contradictòries:
- unes vegades la sentim com que ens salva, i

- d’altres vegades com que ens condemna;

- a vegades ens il·lumina, i

- a vegades ens confon;

- a vegades ens declara justos, i

- d’altres vegades, culpables i pecadors.

En aquest sentit resulten especialment alliçonadores les paraules de Jesús: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut” (Mt 23,37).

g). Però, fins i tot quan la Presència de Déu es fa “paraula condemnatòria”, sempre està en l’horitzó del Projecte Inicial de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”. 
O, com ens diu Jesús: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

 

h). Mentre vivim en aquest món, la Presencia de Déu se’ns fa “experimentable” acompanyada sempre d’alguna forma d’encarnació en el nostre “ara i aquí”, siguin “paraules escrites”, “natura”, “somnis”, “desgràcies”, “profetes”, “casualitats”,...
 
i). En Jesús de Natzaret, la Presència de Déu en la Humanitat s’ha fet “experimentable” al cent per cent i per a tothom, ja que “s’encarna” en cada ésser humà que ens trobem en el nostre camí da la Vida.

 

Marc. Evangeli de

 

L’EVANGELI DE MARC.

L’Evangeli de Marc és el més curt i, segurament, el més antic. En certa manera, amb ell s’inaugura el gènere literari “Evangeli”, que va tenir molts imitadors. D’entre els diferents “evangelis”, progressivament la Comunitat Cristiana en va anar seleccionant quatre que van passar a ser canònics (normatius); la resta van passar a ser apòcrifs (no normatius). Aquests solen ser posteriors als canònics i, en general, no aporten res d’essencial al missatge dels quatre evangelis sinòptics. Alguns, com els anomenats evangelis gnòstics, poden presentar una imatge de Jesús que podria considerar-se no correcta del tot.

 

Els evangelis no són biografies de Jesús. Els “fets” i “paraules” que s’hi narren han estat remodelats perquè serveixin per comunicar i celebrar la bona notícia que Jesús enuncia i encarna. La bona notícia (“eu angelion”) dels Evangelis es pot resumir així: Els humans som estimats de Déu, que ens convida a participar de la seva mateixa Vida i Felicitat. D’aquesta Vida i Felicitat, Jesús n’és el “primogènit”; o “l’home mostra”.

 

L’Evangeli de Marc possiblement va ser confeccionat per ser llegit tot seguit, en alguna celebració important de la comunitat cristiana. Pot ser considerat com un guió de celebració, recollint, combinant i estructurant relats orals o escrits que ja deurien circular prèviament entre algunes comunitats cristianes. Tot plegat és reordenat i posat al servei d’un missatge, que dóna al conjunt una gran força i cohesió. Com a guió de celebració, segurament podria ser, en part, escenificat.

 

Paraules (Les)

Paraules (Les )

Convé adonar-se de la gran importància de les Paraules. No solament ens comuniquem amb paraules sinó que també pensem amb paraules. Quan els nens pregunten què és això, esperen escoltar aquella paraula que indica la cosa. Quan un malalt va al metge, vol sentir aquella paraula (que potser ni tan sols entén) que li defineixi el seu mal. Si el seu mal té nom (paraula), vol dir que, d'alguna manera, està controlat.
El món que ens envolta l'entenem amb paraules. Com diu la mestra Súllivan a la seva alumna Hellen, invident i sorda, i que es relacionen exclusivament a través del tacte: "Amb una sola paraula puc posar-te el món a les mans" (Film: El Miracle d'Annie Sullivan).

Durant molt de temps els jerarques de totes classes han procurat tenir el control de les paraules. Qui domina les paraules domina les ments; i qui domina les ments domina el món.

L’ús dominador de les paraules s'ha donat en tots els camps, però ha estat especialment greu i pervers en l'àmbit de les Religions; i en particular en l'Església Catòlica. Els jerarques de l'Església, en contradicció directa amb l'Evangeli, han pretès sovint tenir el monopoli de les paraules en el camp religiós, que, en les societats religioses, era el que estava més directament connectat amb tota la VIDA individual i social.

Les conseqüències han estat fatals: uns fidels amb una fe dogmatitzada i alienadora, que és exactament el contrari del que hauria de ser.

"Atreveix-te a pensar", proclama un llibre conegut. Cal saber i voler pensar amb paraules no imposades.
Avui hem entrat en una gran crisi dels llenguatges imposats. Potser això ens posa en una situació millor per entendre la gran revolució de Jesús de Natzaret: "Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans"  (Mateu 23,8).

 

 

Puríssima (La)

La Puríssima. 

Una bona notícia amb un llenguatge (esdevingut) inadequat.

1. Hi va haver un temps en què la Natura era vista i entesa com a "manifestació de l’acció de Déu", i per això era "llegida" com a llenguatge religiós.

Però actualment solem acostar-nos a la Natura entenent-la des d'un llenguatge científic.
 
El llenguatge científic posa separació entre l’Home-coneixedor i la Natura-coneguda. És un llenguatge objectiu, material, comprovable i amb tendència a ser exacte. S'hi podrà parlar de “signes”, però la Natura, en si mateixa, ja no es presta tant a servir de "base" del llenguatge religiós.

2. El significat religiós de "Maria" dintre el missatge bíblic està expressat amb un llenguatge simbòlic provinent de la Natura: de la Biologia i de la Genètica populars.
Però avui la Biologia i la Genètica són Ciències. Continuar usant-les per expressar continguts religiosos pot convertir-se en un greu error, que, a més, ens privaria de conèixer allò que realment ens vol comunicar el missatge bíblic.

3. Abans es deia que tots els éssers humans naixem amb el “pecat original”. Era descrit com una espècie de “taca” o “màcula” que tots teníem pel simple fet de ser descendents d’Adam i Eva. Adam i Eva van “pecar” i per això els seus descendents som “pecadors”.
En aquest context, Maria, per un privilegi especial, no estaria afectada per aquesta “taca” o “màcula”. Seria, per tant, “La Sense taca”, “La Immaculada” o "La Puríssima".

4. Avui, en el nostre àmbit cultural, aquest llenguatge (“pecat original”, “immaculada”) resulta totalment inadequat perquè no transmet cap significat. I si ens empenyem a fer-lo significatiu en si mateix podem caure en autèntiques aberracions.

I no obstant, el missatge bíblic és simbòlicament molt significatiu i important.

  

Maria, figura de la Humanitat.

5. Suposem que al vostre jardí hi heu plantat un presseguer, i que, quan recolliu els fruits, us adoneu que tots els préssecs estan corcats.
Això podria ser degut a dues causes:

- que l’arbre és dolent perquè porta d'alguna manera el corc dintre seu mateix, que després apareix en els fruits, o

- que, al lloc on està plantat, hi ha insectes que “piquen” els préssecs encara verds, deixant-hi les futures larves.

6. Imagineu, però, que un bon dia trobeu un préssec que no està corcat. Aquest fet seria extremadament significatiu ja que voldria dir que l’arbre és bo, i que els corcs no estan en l’arbre, sinó que arriben als fruits des de fora.

7. Els Evangelis parlen de Maria com la "plena de gràcia". Aquesta expressió, en l'Església, s'entén com dient: L’arbre de la Humanitat és totalment bo. Allò que en altre temps se'n deia "pecat original" no és un "corc" que està en l'arbre de la Humanitat sinó que li ve des de fora.

Si molts dels seus fruits apareixen “corcats”, no és per culpa de l’arbre sinó de les causes exteriors.
Una molt bona notícia!

Aquesta bona notícia no es troba explícitament en els Evangelis, però el Poble Cristià sempre ha cregut que formava part integrant de la bona notícia de Jesús.
No es tracta d'un "privilegi individual" de Maria. En el Relat evangèlic, "Maria" representa la força maternal d'una HUMANITAT creada "molt bona" per Déu (Gènesi 2,31) i molt estimada.

Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable.
I en tot cas, no és pas allò que ens diu la Bíblia amb llenguatge mític de gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Podem dir-ne "paraula de Déu" perquè ens va fent capaços de conèixer el seu "Projecte-Home" (Romans 1,20).

Quin és el gran drama dels Humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs, sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini quan es presenta l’ocasió.
Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que per si mateixos serien àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini, explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres (Gènesi 3,5).
Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses exigides "per obediència als déus".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva, i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi té de tot, per poder-hi gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'assolir a una certa maduresa.
Per això Déu l’adverteix que, si en menja, morirà.
La "mort" no seria pas un càstig, sinó la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot "digerir". (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser "com déu", decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" de l'arbre "verinós".
A partir del “Bé i del Mal”, ara "decidits" ja per l'Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!!!), constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals...
Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Dit amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís), convertit per ell i per a ell en un "desert" (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són "dues persones reals", sinó una personificació mítica de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les  "relacions de domini" (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu.
Però naixem petits, ja que Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre.
“Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat, i podem anar esdevenint "a imatge de Déu".
Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la gran “temptació”.
Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (especialment els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi "solucionat" la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada de cap manera “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix.
Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa".
Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser "a imatge i semblança de Déu" (Gènesi 1,26). El “pecat” comença quan això serveix per imposant-se als altres, a pesar de la "mort" que normalment genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.

Maqueta del Temple de Jerusalem

Actual MAQUETA del Temple d'Herodes de Jerusalem, que es troba en un l'hotel de Jerusalem. (Holy Land).

Palestina en temps de Jesús. (Català).

 

Mapes Bíblics.

Paraules de Jesús

“Paraules” de Jesús. 

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present que la vida de Jesús presenta dues "situacions" ben diferents.

Una primera etapa ve constituïda per la vida de Jesús pels camins de Palestina.
És una vida viscuda d’una manera individual i corporal com la nostra, en espais i temps concrets, i amb unes relacions humanes determinades. Coneixem molt poca cosa d’aquesta etapa de la seva vida perquè no és l'objectiu directe dels Evangelis. Fins i tot quan, per exigències del Guió, podria semblar que ofereixen "dades biològiques" (com per exemple el naixement a Betlem. Mateu 2,1 i Lluc 2,4ss), en realitat les situen en un context que fa pràcticament impossible l'exactitud d'aquelles dades.

La segona etapa comença amb la seva mort a la creu. La vida de Jesús passa de ser vida tinguda a ser vida donada i compartida. Com a "vida donada i compartida", es fa present, experimentable i visible en les comunitats cristianes. Elles neixen del fet d'haver acollit la seva “donació”).

En les dues etapes es tracta sempre del mateix Jesús i de la mateixa vida.
Per això les comunitats cristianes no tindran cap inconvenient en atribuir al "Jesús-palestí" paraules, fets i sentiments que responen directament a la fe de la comunitat, esdevinguda "cos de Crist".

Així naixeran una classe d’escrits, únics en el seu gènere: Els Evangelis.
Els Evangelis presenten paraules i obres del Jesús real, el de les dues etapes, però "encarnades" en el "Jesús-palestí" que els serveix de suport del llenguatge. Les paraules dels Evangelis corresponen sobretot a la fe i a l’experiència de la Comunitat.

¿Per què aquest "transvasament" de paraules o d’accions? Senzillament: perquè el Jesús-palestí és l’Inici i el Cap de la comunitat cristiana, i la comunitat cristiana s’entén a si mateixa com el "cos visible" del Ressuscitat. Un cos que encara es va construint.
El Jesús-palestí, per a la comunitat, no és un simple record. És el Cap d'un "COS" en construcció (Colossencs 1,18).

 
És cert que la nostra curiositat voldria saber què va dir o què no va dir realment el Jesús-palestí de la primera etapa. Però els Evangelis no són ni volen ser biografies del Jesús-palestí, sinó l’anunci de la bona notícia del Jesús real (Marc 1,1), que no existeix al marge de la Comunitat Humana que es va construint.

Així, doncs, a l'hora d'interpretar les paraules de Jesús, cal ser conscients que segurament no van ser pronunciades directament pel Jesús-palestí, sinó que expressen l’acció de Jesús-ressuscitat, experimentat i visible en les "comunitats de vida compartida".

"Inclusió".

Inclusió
La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. A vegades aquestes inclusions es troben als inicis i a l'acabament d'un text o d’un evangeli, donant així una pauta de com cal interpretar tot el contingut que hi ha entremig. Per exemple, en l’evangeli de Mateu hi ha una clara inclusió entre les benaurances i el judici final  (5,1ss < > 25,31ss) expressada per la referència a la muntanya i a Jesús, Fill de l’home, assegut, com a mestre primer i com a jutge després. O en l’evangeli de Joan: hi ha una clara inclusió, a través de la figura de “la mare de Jesús”, entre el relat de les noces de canà i el relat de la crucifixió (Joan 2,1ss < >  19,26). També hi ha inclusions més breus; fins i tot poden trobar-se dintre un mateix relat. Per exemple: en les benaurances, en la primera i en l’octava s’hi repeteixen les paraules “d’ells és el Regne del Cel“ (Mateu 5,3 < > 5,10)

Les inclusions mostren tota la seva utilitat si tenim en compte que els evangelis són textos per a ser escoltats a partir d’un lector que els llegia per a tots els reunits.

Relats d'Infantesa (de Jesús).

1. Quan es parla de “relats d’infantesa”, en els Evangelis, es fa referència als dos primers capítols dels evangelis de Mateu i de Lluc. Els altres dos Evangelis, Marc i Joan, no tenen relats d’infantesa. També n’hi ha en els Evangelis apòcrifs.

2. Els relats d’infantesa no van ser escrits per donar-nos dades biogràfiques sobre Jesús infant. No són historietes del nen Jesús, per boniques i romàntiques que ens puguin resultar. Són relats teològics. Amb aquests relats, els evangelis de Mateu i de Lluc volen escenificar els vincles profunds de Jesús (i de tot home) amb la Humanitat i la nostra Història. Amb dades concretes "aplicades" a Jesús ens volen fer descobrir el sentit de la Història humana com a obra de déu.

Cada ésser humà pot sentir-se identificat amb alguns dels personatges de les diferents escenes, des d’Herodes que vol matar l’Infant fins al vell Simeó que, havent contemplat l’infant Jesús, declara que “ja pot superar la seva existència en aquest món” (Lluc 2,29).

3. Això no vol pas dir que el Jesús que ens presenten els Evangelis sigui un personatge de ficció o una simple projecció antropològica de la fe de les primeres Comunitats cristianes. Els Evangelis certament “projecten” la fe de les primeres comunitats; però aquesta fe es basa i es fonamenta en el Jesús real de carn i ossos, que va néixer de Maria i fou crucificat per sentència de Ponç Pilat. El Jesús real, que va caminar pels camins de Palestina fa uns dos mil anys, és l’inspirador i el subjecte de la fe de les primeres comunitats. Elles s’entenen a si mateixes com el “cos que fa visible” la vida real del Crucificat-Ressuscitat, ja que és en l’home-Jesús on han descobert que la vida-donada no és una "vida perduda" sinó que ha esdevingut vida compartida. I per això es reuneixen, i s'escriuen els evangelis: per celebrar i ajudar tothom a celebrar la bona nova de jesús (Marc 1,1).

4. Ben cert: els dies de Nadal poden ser molt oportuns per experimentar la tendresa que sempre inspira un infant. Però trairíem el missatge dels Evangelis si ens quedéssim només amb la tendresa davant un infant, i no féssim el salt per veure en l’Infant la tendresa amb què Déu estima tots els Humans, i que, entre tots, hem de procurar que pugui inundar tot el nostre món.

 

Any litúrgic

1. L’any litúrgic té un eix transversal que són els diumenges. Cada diumenge és com un ressò del diumenge de resurrecció. La trobada del diumenge recorda i actualitza allò que és l’essència mateixa de la fe cristiana, i que l’Església celebra solemnement en la Setmana Santa: la vida arriba a la seva plenitud quan és donada i compartida.

La Comunitat, reunint-se, experimenta i fa visible que la vida-donada no esdevé vida-perdura sinó vida compartida, vida-en-plenitud (resurrecció).
Els diumenges i festes són com diferents “diapositives” d’aquesta realitat central vista des d’angles diversos.

2. Hi ha diferents maneres de “passar les diapositives”, i això ha donat lloc a diferents litúrgies o ritus: el ritu Bizantí, el Copte, el Llatí o Romà, l’Ambrosià, el Mossàrab, ... És del tot normal que sigui així ja que, quan es va anar constituint l’Església dintre i al voltant del vast Imperi Romà, també hi havia diferents Cultures amb calendaris propis.

Segurament seria bo recuperar la varietat.
Potser en altre temps la uniformitat podia ser entesa com a signe d’unitat; però, en la societat actual, la uniformitat només significa domini i imposició. Cal retrobar la unitat pel camí de la comunió en la diversitat. La gran i creixent diversitat de les Comunitats Cristianes ha de poder expressar-se en un clima de creativa llibertat.

També seria desitjable que la "varietat" es fes amb fidelitat a altres "unitats" o formes de "comunió" que puguin existir en un àmbit determinat. Potser seria bo que la "comunió" amb el Poble on es troba una determinada "varietat" no quedés trencada o disminuïda per la presència d'una "varietat" concreta. Seria bo de seguir els "principi d'encarnació", essencial per als seguidors de Jesús. 

3. Centrant-nos en la nostra litúrgia de Ritu Romà, l’any litúrgic va des del primer diumenge d’advent fins a la festa de la plenitud humana o de Jesucrist, rei de l’univers.

Hi podem distingir com tres parts: 

Una 1ª part ve constituïda pel cicle de nadal, que comprèn els diumenges i festes relatius al Nadal, juntament amb la seva preparació que és l’Advent. Comença al 1er. diumenge d’Advent (quatre diumenges abans del 25 de desembre) i acaba en la festa del Baptisme de Jesús, el diumenge de després de Reis.

Una 2ª part, la central i més important, és el cicle de pasqua, que comprèn els diumenges i festes relatius a la Pasqua, juntament amb la seva preparació que és la Quaresma. Comença al Dimecres de Cendra i va fins a la Pentecosta, inclosa.

La 3ª part és el “temps de durant l’any”, i agafa aquells diumenges i festes que no pertanyen ni al cicle de nadal ni al cicle de pasqua. Va des de la festa del Baptisme de Jesús (que fa d’enllaç, ja que pertany encara al cicle de Nadal però ja es compta com a primer diumenge de durant l’any) fins a la festa de Crist Rei. Però aquesta sèrie de diumenges de durant l’any s’interromp per intercalar-hi el cicle pasqual.

4. El centre de tot l’any litúrgic és el tridu pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants) amb el Diumenge de resurrecció.

La Pasqua és una festa mòbil que depèn de la posició de la Lluna.

En el Ritu Llatí, la Pasqua es celebra el primer diumenge després de la primera Lluna Plena de Primavera (en l’Hemisferi Nord!). Això li dóna un marge de variació de més d’un mes (del 21 de març al 24 d’abril). A partir de la Pasqua, comptant enrere, es determina en quin dia cal posar el Dimecres de Cendra, que és el començament de la quaresma.

LECTURES.

5. Pel que fa a les lectures, el "Cicle litúrgic" està format per tres anys, corresponents a cada un dels tres evangelis sinòptics. L’any a es llegeix sobretot l’Evangeli de Mateu; l’any b, l’Evangeli de Marc; i l’any c, sobretot l’Evangeli de Lluc.
L’Evangeli de Joan no té un any propi ja que segueix una “cronologia” molt diferent de la dels Sinòptics, i seria difícil acomodar-lo al ritme d’un any normal. L’Evangeli de Joan es llegeix ocasionalment, sobretot durant els temps de nadal i de pasqua, i durant l’any b, en què es llegeix l’Evangeli de Marc, que és el més curt.

6. Durant els cicles de Nadal i de Pasqua, les dues lectures que acompanyen l’evangeli estan triades en relació al fragment de l'Evangeli. En canvi, durant els diumenges de durant l’any, la 2ª Lectura va per lliure en relació a l’evangeli del dia, i s’acosta a una “lectura contínua” d’algun dels escrits del Nou Testament.

També la lectura de l’evangeli dels diumenges de durant l’any, s’acosta a una “lectura contínua” en el sentit que es va llegint d’una manera seguida l’evangelista que toca, encara que saltant-ne els fragments escollits per al cicle de Nadal o de Pasqua. En els múltiples "relats paral·lels" dels tres Evangelis, normalment només se'n llegeix un, el que sembla més "explícit", i en l'any que correspon a l'Evangeli que toqui.  

7. Actualment cada dia són més les Comunitats, normalment petites, que van establint el seu propi ritme de lectures, i el seu propi calendari, més d’acord amb les seves possibilitats o peculiaritats. Potser sigui un bon camí per donar sortida a una situació en què la litúrgia oficial, entre nosaltres, sembla abocada a un esgotament irreversible. 

 

El Messies

Messies.

1. La paraula “messies” és d’origen hebreu; en grec es tradueix per “crist”, i significa “ungit”.

En l’antic poble d’Israel, com en altres països orientals, algunes persones destinades a càrrecs públics importants eren ungides amb oli perfumat. Això comportava que, d’alguna manera, eren consagrades a Déu.
Si eren consagrades a Déu era perquè abans, d’alguna manera, Déu les havia “elegit” per a alguna missió. Així, ungir una persona, o fins i tot un lloc o un objecte, era reconèixer que Déu se’l “reservava” per a alguna cosa.

Solia ser normal ungir els reis i els summes sacerdots. En aquest sentit, tots ells eren “messies” (o “crists” o “ungits”).

2. Però l’ungit per antonomàsia era David. Escollit per Déu, el profeta Samuel el va ungir com a rei d’Israel (1Samuel 16,12ss). Aquesta unció anava acompanyada de la promesa de permanència del seu Regne (2Samuel 7,11).

 

Però, de fet, el regne de David va durar poc temps. Després del seu fill Salomó, es va dividir; i després va desaparèixer engolit pels successius imperis: Assiri, Babilònic, Persa, Grec, Romà, ... La promesa de Déu sobre la "permanència" del regnat de David quedava, doncs, "per complir".

Però Déu és fidel: allò promès s’havia de complir. Com? Els Profetes anunciaven que Déu suscitaria un “rebrot” (descendent) de la Casa de Jessè, pare de David que restauraria el seu Regnat (Isaïes 11,1ss. Veure també Jeremies 23,5).
Aquest futur “alliberador” era esperat com “El Messies” definitiu.

Així, doncs, hi havia diferents persones “ungides” (messies), però després de la pèrdua de la independència, l’esperança estava posada en "el Messies que havia de venir”.
La "figura" de “El Messies” es va anar construint a partir dels records del Passat (referits al Rei David) i de les esperances del Futur.

Cadascú l’imaginava segons les seves necessitats i expectatives: com un gran guerrer que, a semblança de David, portaria la independència a Israel i en faria un gran imperi; o com un poderós reformador dels mals costums, que eren la causa de les desgràcies del Poble; o com un purificador del "Temple", que permetria tornar a experimentar-hi la presència salvadora de Déu;...

Era relativament freqüent, donada aquesta “esperança popular”, que sorgissin personatges singulars en qui alguns hi veien "l’arribada del Messies”, fins que en quedaven decebuts (Fets 5,34ss).

3. Avui dia, força Jueus consideren que “El Messies” ha vingut amb l’estat israelià, ja que gràcies a ell s’ha "reconstituït" el Poble d’Israel i han recobrat la "seva" terra i la seva independència, perduda durant més de 2500 anys.

(Que, durant tot aquest llarguíssim temps, Israel hagi estat capaç de mantenir la seva identitat com a poble, deu seu un cas únic en la Història; i això el fa digne d’una profunda admiració. I resultaria encara molt més admirable si, en el contenciós que manté amb el poble palestí, fes ús d’aquella saviesa i generositat que una tan llarga història li podria inspirar.

Segons la Bíblia (Èxode 3,7), el Poble d'Israel va esdevenir "Poble elegit" perquè Déu va "veure" que era "oprimit", i va decidir "d'intervenir-hi".
Avui l'Estat Israelià s'ha convertit en "agressor", i el Poble oprimit són els Palestins. Per tant, segons la Bíblia, avui els "elegits" serien les víctimes del Poble Palestí).

4. Pel que fa a Jesús, i segons el llenguatge religiós dels Evangelis, no consta que ell s’anomenés a si mateix “El Messies” (fora del diàleg amb la Samaritana per exigències del guió. Joan 4,26). Però, quan són d’altres que li donen aquest nom, no nega ser-ho, encara que prohibeix severament de dir-ho a ningú (Mateu 16,20; 26,63; Marc 8,29; 14,61; Lluc 4,41; ...).

Jesús sabia que quasi tothom imaginava “El Messies” com algú que, quan vingués, faria una exhibició del Poder diví destruint els "enemics" d’Israel.

Aquesta situació venia del fet que una majoria de gent de l’antic Israel entenien la seva elecció com un privilegi i no com un servei a la Humanitat.

Segons el missatge de la Bíblia, Israel és el “poble elegit” per Déu per portar a terme una missió universal: ser testimoni de l’amor alliberador de Déu a tots els Pobles oprimits.

Aquest alliberament que Israel i els Pobles oprimits viuen en la seva pròpia història, els converteix en Pobles cridats a ser “ferment de llibertat en la Humanitat”.

Però la majoria del Poble, preferint deixar-se guiar pels poderosos, no va ser fidel a aquesta missió.
Serà en Jesús i els Dotze (número que simbolitza les Dotze Tribus que formaven el Poble) que Israel donarà compliment a aquesta missió-servei.
No ho faran, evidentment, amb exhibició de Poder sinó amb esperit de Servei.
La resurrecció serà la “prova” de que aquest camí és el vertader.

5. L’autèntica causa de l’esclavitud humana és la tendència a dominar els altres. Aquesta tendència ens porta a voler passar de “dominats” a “dominants”. Així, sempre es genera més esclavitud.

És d’aquesta tendència nefasta que ens allibera el missatge de Jesús quan l’acceptem. Ell començà desterrant de la seva pròpia persona aquesta tendència al domini, fent-se, per a tots, exemple d’una vida que no s’imposa sinó que es dona.

Tot l’entorn el "temptava" perquè fes servir la seva relació amb Déu com un "Poder". Però Jesús va vèncer totes aquestes temptacions (Lluc 4,6ss).
La seva resurrecció va posar de manifest que no anava equivocat i que Déu mateix li donava la raó. Així, doncs, després de la resurrecció, queda clar que Jesús pot ser considerat “El verdader Messies” o l’autèntic alliberador.

6. No consta que mai fos ungit amb oli per cap "sacerdot" o "profeta". Sí, en canvi per Maria, "personificació" de la comunitat dels germans (Joan 12,3). En les diferents uncions, el perfum de l’oli representa la presència i l’acció de l’Esperit de Déu en aquella persona. En el cas de Jesús, la “unció” que rep és directament amb l’Esperit alliberador, que troba en ell l'espai per fer-hi estada permanent (Baptisme. Mateu 3,16s). És possible que la insistència dels Evangelis en dir que Jesús anava a “Getsemaní”, a la Muntanya de les Oliveres, tingui la intenció de suggerir aquesta “unció permanent”, ja que “getsemaní” significa “trull” o “molí d’oli”.

7. No obstant, la paraula “Messies” queda curta per expressar la realitat de Jesús. Per si mateixa, aquesta paraula ens situa en la perspectiva de l’alliberament i de les esperances dels Pobles oprimits, però no dona relleu a allò que és l’aportació més pròpia i meravellosa de Jesús: tots els humans som cridats a ser “Poble de Déu”.
I no solament en la llibertat, sinó també en la participació de la vida de déu.

Podem anomenar Jesús: “el Messies” (en grec: “Crist”). Però els Evangelis ens el presenten sobretot com a “home fill de déu” (Lluc 22,70. Joan 19,7). I en l’home-jesús hi descobrim la “vocació” de tots els humans.