Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable.
I en tot cas, no és pas allò que ens diu la Bíblia amb llenguatge mític de gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Podem dir-ne "paraula de Déu" perquè ens va fent capaços de conèixer el seu "Projecte-Home" (Romans 1,20).

Quin és el gran drama dels Humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs, sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini quan es presenta l’ocasió.
Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que per si mateixos serien àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini, explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres (Gènesi 3,5).
Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses exigides "per obediència als déus".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva, i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi té de tot, per poder-hi gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'assolir a una certa maduresa.
Per això Déu l’adverteix que, si en menja, morirà.
La "mort" no seria pas un càstig, sinó la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot "digerir". (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser "com déu", decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" de l'arbre "verinós".
A partir del “Bé i del Mal”, ara "decidits" ja per l'Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!!!), constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals...
Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Dit amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís), convertit per ell i per a ell en un "desert" (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són "dues persones reals", sinó una personificació mítica de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les  "relacions de domini" (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu.
Però naixem petits, ja que Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre.
“Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat, i podem anar esdevenint "a imatge de Déu".
Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la gran “temptació”.
Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (especialment els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi "solucionat" la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada de cap manera “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix.
Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa".
Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser "a imatge i semblança de Déu" (Gènesi 1,26). El “pecat” comença quan això serveix per imposant-se als altres, a pesar de la "mort" que normalment genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.