El Món, en el llenguatge del N. T.

 

“El Món”, en el llenguatge del N. T.

 

En el Nou Testament, la paraula “Món” o l’expressió “el Món” tenen significats variats. Aquí en veurem quatre:
- dos de positius, fàcils d’entendre, i
- dos de negatius, difícils d’entendre, però que cal tenir en compte.

 
1. “El Món” pot significar “tot allò que ha estat creat per Déu”.
“Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes” (Joan 1,9).

Indica una realitat “diferent” de Déu, però íntimament relacionada amb Ell com a “Creador”. I no solament com a “Creador” sinó també, per decisió de Déu mateix, com a “realitat estimada”. “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

2. A vegades “el món” pot significar “tothom o “una gran gentada”, com en el text anterior, o també a Joan 12,19: “Però els fariseus es deien entre ells: ¿Veieu com no en traieu res? El món sencer el segueix”.

Però la “Creació” no és una cosa feta i acabada, sinó un procés en construcció, i d’autorealització. Aquest procés ha portat a la “Vida”, i, en la Vida, el sorgiment de l’Home.
 
L’Home ja no hi apareix com a simple “creatura” sinó també, d’alguna manera, com a “co-creador”, associat al Creador (Gènesi 1,26). L’Home, individualment i col·lectiva, es va “auto-generant”. Pot créixer i obrir-se a la llibertat, i respondre amb generositat a la invitació de Déu a esdevenir “fill” seu, i imatge i semblança seva (Gènesis 1,26s i Joan 3,16).

 

I és aquí on la paraula “món” pot ser usada en dos sentits negatius:

 

3. “El món” pot significar allò que, tot i ser cridat a acollir i participar en l’amor paternal de Déu, “encara no” hi respon. “Era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut.  (Joan 1,10).

 

4. L’altre significat negatiu seria quan, de fet, un home o una col·lectivitat decideix “no respondre” a la invitació del Pare. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc” (Joan 17,14).
En aquest cas, “el món” seria l’àmbit de resistència a l’obra de l’Amor de Déu Pare.

En els Evangelis aquest doble significat negatiu ve “personificat” en els apòstols “Pere” (Joan 18,25ss) i “Judes Iscariot” (Mateu 27,5).
‒Pere nega del tot Jesús. “—No, dona; no el conec de res” (Lluc 22,57). Però, al final, “Sí, Senyor. Tu saps que jo t’estimo” (Joan 21,16).
‒Judes, en canvi, tot i reconèixer el seu error, no es converteix, sinó que es suïcida (Mateu 27,4ss). El seu “no” s’ha fet definitiu.

 

Nota.
Aquí caldria continuar la reflexió per descobrir-hi el seu component essencialment “pedagògic”, més enllà de si es tracta o no de “relats històrics”. Però no és el moment...

 

Ens pot ajudar a entendre aquests dos significats negatius de “món”, pensar-los des de la relació “pares” i “fills”.

La generositat dels “pares” es posa de manifest en la existència del “fill”.
Però el fill sempre neix “molt petit”. Els pares li “donen” el mínim indispensable per poder créixer. Així serà ell mateix qui vagi “construint” la “seva” vida. No és un “producte”. Tampoc no és un “robot”, fruit d’un “disseny”. Els pares l’acompanyen i l’ajuden a esdevenir “persona”: “autor” de si mateix, dintre la convivència.
I això vol “temps”.

Des del començament, el “fill” ja és un ésser “humà” i “estimat”, però  encara no en té “consciència”, ni pot oferir cap resposta “personal”.
Només vivint la “filiació”, anirà descobrint-la.
Només progressivament, anirà descobrint-se com a “ésser estimat”, i “invitat” a relacionar-se “amb amor i agraïment” amb aquells que el tenen per “fill”, i que ell va descobrint com a “pares”.

També és imaginable que hi hagi algun “fill” que, a mesura que va descobrint la “seva” relació amb els pares, s’hi vagi “tancant”, i arribi a decidir “tancar-la del tot”, optant per un “No” definitiu.
Així “l’encara no” inicial hauria passat a ser un No (i esdevenint “ofensa” envers els pares”).

 

 

Sobretot en els Escrits de Joan i en les Cartes de Pau, tot allò que existeix, existeix perquè d’alguna manera ha rebut “l’amor paternal” de Déu, el Pare.

L’amor paternal de Déu és un “ara”, ple en si mateix, “etern”.
Però la “resposta” humana és necessàriament “temporal”.
Els Humans, abans de “l’ara” a què estem invitats de participar, estem en “l’encara no”. “Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu” (Joan 17,11).

Jesús, com a Fill de Déu, i cada un del Humans, “existim (en l’Ara de Déu) abans que “el món” (Joan 17, 5. 24).
En la seva pregària de comiat, Jesús prega al Pare dient: “Ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís” (Joan 17,5 i també Joan 17,9).
“El món” no existia “abans” de Jesús precisament perquè és “Jesús”, el Fill, qui fa real i visible l’Amor creador del Pare.

 

Per això “el món” pot significar també tot allò que fa difícil “respondre” a l’Amor Paternal.
Hi ha com un forcejament entre “el Món” i “el Pare”.
No és un “forcejament” entre “dues forces oposades”. L’Amor del Pare és l’única força. Però el Pare “espera” la “resposta al seu Amor” que pot “néixer” de la llibertat i generositat de cada ésser humà.
Això vol “temps”.
 

Si l’Amor del Pare és un “ara” etern i permanent, “el Món”, i en ell tots els “Humans”, som essencialment “temporals”.
Per esdevenir “receptors d’eternitat” ens cal tot un “procés” d’humanització”.
Només progressivament ens anem fent conscients del “do de la crida” del Pare a esdevenir fills seus, i adquirim la capacitat de “respondre-hi” amb llibertat i generositat.

 

Els Humans ens sentim com “posats” en un “estira i arronsa” entre “el Món” i “el Pare”. Però no són dues forces contràries i externes a nosaltres. Només és real la força de l’Amor del Pare, que en nosaltres pren forma de “invitació”.

En canvi “el Món” és només aquell “encara no” que resta en nosaltres com una “contra-realitat” o “realitat negativa” mentre no responem del tot. El nostre “encara no” és semblant a la “fred”, que no existeix en si mateixa, sinó que és només “carència” de calor.

 

Aquesta mescla de “ja” i “encara no”, els Humans podem viure-la sentint-nos “éssers contradictoris”, donat que ja som, però encara no som del tot. I podríem decidir “quedar-nos” en el no ser. (Evidentment, “quedar-se en el no ser” és pura il·lusió). És allò que en els Evangelis significa “tenebres” o “fora” (Mateu 8,12 o Mateu 22,13).

Potser és això el que volia dir S. Freud quan posava en els Humans dos “instints contradictoris”: Eros (instint de Vida) i Thanatos (instint de Mort).
 
També St. Pau escriu: “Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu” (Romans 7,18ss).

Allò que en aquest text és anomenat “pecat” seria “l’encara no”. Però, inicialment, no és “culpable”.
Esdevindria “culpable” (“ofensa” a l’amor del Pare) si, conscients de ser estimats i invitats a esdevenir “fills”, voluntàriament ho refusem.

 

La “llibertat de resposta” inclou la possibilitat de “no resposta”.
La “no-resposta” no és “fruit” de la “llibertat”, sinó de la “voluntària” renúncia a ser lliures de debò.
Els Evangelis ho anomenen també “pecat contra l’Esperit Sant”: l’únic que no es pot perdonar (Mateu 12,32  i Lluc 12,10). Veure també Joan 9,40s.

La llibertat és una qualitat pròpia de Déu. Però li ha plagut al Pare de fer-nos-en “participants”, respectant en nosaltres la “llibertat” que Ell mateix ens dona.

Ell, “amorosament”, ens deixa elegir entre “romandre “món” o  “anar cap a Ell, el Pare”.

 

 

Sempre comencem sentint-nos “del món”.
I quan “deixem el món” per anar cap al Pare, experimentarem “l’odi del món”, que ens “reclama”, com si la vida que tenim ens vingués d’ell.
Però “el món” menteix quan ens “reclama” com a “seus”.
 
La veritat és que “som del Pare”, que ens invita a “ser humans” en la Humanitat estimada. La mateixa Humanitat a través de la qual ens arriba la “vida”; i en la qual vivim, creixem i podem esdevenir fills adults. “...eren teus i tu me’ls has donat,...” (Joan 17,6).

 
Tenim en l’Home-Jesús el “model” i el “testimoni” d’aquesta manera de viure i de respondre a l’Amor del Pare.

No es tracta de “imitar” o de “repetir” les seves accions concretes que els Evangelis ens presenten, sinó d’acollir en nosaltres la seva manera de “respondre al Pare”. És a dir: acollint el seu “esperit de fills”.
No és que Déu tingui molts “fills”, sinó que participem de la única i plena “filiació” del Fill, després que el Pare ens el “donés”, participant de la “nostra” Humanitat.