Glossari: El Messies

Glossari: El Messies: Messies. 1. La paraula “ messies ” és d’origen hebreu; en grec es tradueix per “ crist ”, i significa “ ungit ”. En l’antic pobl...

El Món, en el llenguatge del N. T.

 

“El Món”, en el llenguatge del N. T.

 En el Nou Testament, la paraula “Món” o l’expressió “el Món” tenen significats variats. Aquí en veurem quatre:

- dos de positius, fàcils d’entendre, i
- dos de negatius, difícils d’entendre, però que cal tenir en compte.

 
1. “El Món” pot significar “tot allò que ha estat creat per Déu”.
“Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes” (Joan 1,9).

Indica una realitat “diferent” de Déu, però íntimament relacionada amb Ell com a “Creador”. I no solament com a “Creador” sinó també, per decisió de Déu mateix, com a “realitat estimada”. “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

2. A vegades “el món” pot significar “tothom o “una gran gentada”, com en el text anterior, o també a Joan 12,19: “Però els fariseus es deien entre ells: ¿Veieu com no en traieu res? El món sencer el segueix”.

Però la “Creació” no és una cosa feta i acabada, sinó un procés en construcció, i d’autorealització. Aquest procés ha portat a la “Vida”, i, en la Vida, el sorgiment de l’Home.
 
L’Home ja no hi apareix com a simple “creatura” sinó també, d’alguna manera, com a “co-creador”, associat al Creador (Gènesi 1,26). L’Home, individualment i col·lectiva, es va “auto-generant”. Pot créixer i obrir-se a la llibertat, i respondre amb generositat a la invitació de Déu a esdevenir “fill” seu, i imatge i semblança seva (Gènesis 1,26s i Joan 3,16).

 

I és aquí on la paraula “món” pot ser usada en dos sentits negatius:

 

3. “El món” pot significar allò que, tot i ser cridat a acollir i participar en l’amor paternal de Déu, “encara no” hi respon. “Era present en el món, que per ell ha vingut a l’existència, i el món no l’ha reconegut.  (Joan 1,10).

 

4. L’altre significat negatiu seria quan, de fet, un home o una col·lectivitat decideix “no respondre” a la invitació del Pare. “Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en soc” (Joan 17,14).
En aquest cas, “el món” seria l’àmbit de resistència a l’obra de l’Amor de Déu Pare.

En els Evangelis aquest doble significat negatiu ve “personificat” en els apòstols “Pere” (Joan 18,25ss) i “Judes Iscariot” (Mateu 27,5).
‒Pere nega del tot Jesús. “—No, dona; no el conec de res” (Lluc 22,57). Però, al final, “Sí, Senyor. Tu saps que jo t’estimo” (Joan 21,16).
‒Judes, en canvi, tot i reconèixer el seu error, no es converteix, sinó que es suïcida (Mateu 27,4ss). El seu “no” s’ha fet definitiu.

 

Nota.
Aquí caldria continuar la reflexió per descobrir-hi el seu component essencialment “pedagògic”, més enllà de si es tracta o no de “relats històrics”. Però no és el moment...

 

Ens pot ajudar a entendre aquests dos significats negatius de “món”, pensar-los des de la relació “pares” i “fills”.

La generositat dels “pares” es posa de manifest en la existència del “fill”.
Però el fill sempre neix “molt petit”. Els pares li “donen” el mínim indispensable per poder créixer. Així serà ell mateix qui vagi “construint” la “seva” vida. No és un “producte”. Tampoc no és un “robot”, fruit d’un “disseny”. Els pares l’acompanyen i l’ajuden a esdevenir “persona”: “autor” de si mateix, dintre la convivència.
I això vol “temps”.

Des del començament, el “fill” ja és un ésser “humà” i “estimat”, però  encara no en té “consciència”, ni pot oferir cap resposta “personal”.
Només vivint la “filiació”, anirà descobrint-la.
Només progressivament, anirà descobrint-se com a “ésser estimat”, i “invitat” a relacionar-se “amb amor i agraïment” amb aquells que el tenen per “fill”, i que ell va descobrint com a “pares”.

També és imaginable que hi hagi algun “fill” que, a mesura que va descobrint la “seva” relació amb els pares, s’hi vagi “tancant”, i arribi a decidir “tancar-la del tot”, optant per un “No” definitiu.
Així “l’encara no” inicial hauria passat a ser un No (i esdevenint “ofensa” envers els pares”).

 

 

Sobretot en els Escrits de Joan i en les Cartes de Pau, tot allò que existeix, existeix perquè d’alguna manera ha rebut “l’amor paternal” de Déu, el Pare.

L’amor paternal de Déu és un “ara”, ple en si mateix, “etern”.
Però la “resposta” humana és necessàriament “temporal”.
Els Humans, abans de “l’ara” a què estem invitats de participar, estem en “l’encara no”. “Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu” (Joan 17,11).

Jesús, com a Fill de Déu, i cada un del Humans, “existim (en l’Ara de Déu) abans que “el món” (Joan 17, 5. 24).
En la seva pregària de comiat, Jesús prega al Pare dient: “Ara glorifica’m tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís” (Joan 17,5 i també Joan 17,9).
“El món” no existia “abans” de Jesús precisament perquè és “Jesús”, el Fill, qui fa real i visible l’Amor creador del Pare.

 

Per això “el món” pot significar també tot allò que fa difícil “respondre” a l’Amor Paternal.
Hi ha com un forcejament entre “el Món” i “el Pare”.
No és un “forcejament” entre “dues forces oposades”. L’Amor del Pare és l’única força. Però el Pare “espera” la “resposta al seu Amor” que pot “néixer” de la llibertat i generositat de cada ésser humà.
Això vol “temps”.
 

Si l’Amor del Pare és un “ara” etern i permanent, “el Món”, i en ell tots els “Humans”, som essencialment “temporals”.
Per esdevenir “receptors d’eternitat” ens cal tot un “procés” d’humanització”.
Només progressivament ens anem fent conscients del “do de la crida” del Pare a esdevenir fills seus, i adquirim la capacitat de “respondre-hi” amb llibertat i generositat.

 

Els Humans ens sentim com “posats” en un “estira i arronsa” entre “el Món” i “el Pare”. Però no són dues forces contràries i externes a nosaltres. Només és real la força de l’Amor del Pare, que en nosaltres pren forma de “invitació”.

En canvi “el Món” és només aquell “encara no” que resta en nosaltres com una “contra-realitat” o “realitat negativa” mentre no responem del tot. El nostre “encara no” és semblant a la “fred”, que no existeix en si mateixa, sinó que és només “carència” de calor.

 

Aquesta mescla de “ja” i “encara no”, els Humans podem viure-la sentint-nos “éssers contradictoris”, donat que ja som, però encara no som del tot. I podríem decidir “quedar-nos” en el no ser. (Evidentment, “quedar-se en el no ser” és pura il·lusió). És allò que en els Evangelis significa “tenebres” o “fora” (Mateu 8,12 o Mateu 22,13).

Potser és això el que volia dir S. Freud quan posava en els Humans dos “instints contradictoris”: Eros (instint de Vida) i Thanatos (instint de Mort).
 
També St. Pau escriu: “Veig que soc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu” (Romans 7,18ss).

Allò que en aquest text és anomenat “pecat” seria “l’encara no”. Però, inicialment, no és “culpable”.
Esdevindria “culpable” (“ofensa” a l’amor del Pare) si, conscients de ser estimats i invitats a esdevenir “fills”, voluntàriament ho refusem.

 

La “llibertat de resposta” inclou la possibilitat de “no resposta”.
La “no-resposta” no és “fruit” de la “llibertat”, sinó de la “voluntària” renúncia a ser lliures de debò.
Els Evangelis ho anomenen també “pecat contra l’Esperit Sant”: l’únic que no es pot perdonar (Mateu 12,32  i Lluc 12,10). Veure també Joan 9,40s.

La llibertat és una qualitat pròpia de Déu. Però li ha plagut al Pare de fer-nos-en “participants”, respectant en nosaltres la “llibertat” que Ell mateix ens dona.

Ell, “amorosament”, ens deixa elegir entre “romandre “món” o  “anar cap a Ell, el Pare”.

 

 

Sempre comencem sentint-nos “del món”.
I quan “deixem el món” per anar cap al Pare, experimentarem “l’odi del món”, que ens “reclama”, com si la vida que tenim ens vingués d’ell.
Però “el món” menteix quan ens “reclama” com a “seus”.
 
La veritat és que “som del Pare”, que ens invita a “ser humans” en la Humanitat estimada. La mateixa Humanitat a través de la qual ens arriba la “vida”; i en la qual vivim, creixem i podem esdevenir fills adults. “...eren teus i tu me’ls has donat,...” (Joan 17,6).

 
Tenim en l’Home-Jesús el “model” i el “testimoni” d’aquesta manera de viure i de respondre a l’Amor del Pare.

No es tracta de “imitar” o de “repetir” les seves accions concretes que els Evangelis ens presenten, sinó d’acollir en nosaltres la seva manera de “respondre al Pare”. És a dir: acollint el seu “esperit de fills”.
No és que Déu tingui molts “fills”, sinó que participem de la única i plena “filiació” del Fill, després que el Pare ens el “donés”, participant de la “nostra” Humanitat.

"Paraula de Déu" o text humà?

"Paraula de Déu" o text humà?

 

Llegint les LECTURES de la Bíblia, sobretot les que es troben al Missal i són proclamades com a “Paraula de Déu”, pot passar que algunes siguin difícils d’acceptar com a “Paraula de Déu” pel seu “contingut pervers”, per la seva “inoportunitat” en relació al moment en què són llegides, o per altres raons.

Cal entendre bé l’expressió “Paraula de Déu”.

a). La Bíblia no és com un “llibre de text” que ens ofereix unes paraules dictades literalment per Déu.

b). Amb diversos gèneres literaris, es Escrits Bíblics expressen la vivència d’un Poble que se sent estimat per Déu i sostingut per la seva “Presència salvadora”. “Salvadora”, sigui en relació als “enemics”, com també i sobretot en relació als “propis defectes i pecats”.

c). El Poble d’Israel, com a “Poble Elegit”, és sobretot una “paràbola” de la “acció de Déu en el món”, que es fa “experimentable” sobretot en aquells moments en què un Poble pateix l’opressió dels Poderosos, siguin del mateix Poble o d’altres Pobles.
Es pot dir que el “Poble” de la Bíblia és “elegit” no tant per ser “Israel” com per ser “oprimit”.
Ho expressa clarament l’escena de la “Bardissa incombustible”, quan Déu diu a Moisès: “He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo...” (Èxode 37s).

d). La Presència de Déu esdevé “paraula” per al lector o per a l’oient no només a través del text escrit sinó també interpretada en el marc de la pròpia experiència actual, individual i/o col·lectiva.

e). Els Humans, mentre vivim en aquest món, som “història”. Tenim un “abans” que ha generat el “present”, prenyat de “futur”. Però la “Presència de Déu feta paraula” incideix sempre com a “present”.
El seu ressò en nosaltres és sempre “d’ara i aquí”.

f). Per això pot prendre “formes” variades, i fins i tot contradictòries:
- unes vegades la sentim com que ens salva, i

- d’altres vegades com que ens condemna;

- a vegades ens il·lumina, i

- a vegades ens confon;

- a vegades ens declara justos, i

- d’altres vegades, culpables i pecadors.

En aquest sentit resulten especialment alliçonadores les paraules de Jesús: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut” (Mt 23,37).

g). Però, fins i tot quan la Presència de Déu es fa “paraula condemnatòria”, sempre està en l’horitzó del Projecte Inicial de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”. 
O, com ens diu Jesús: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Joan 3,16).

 

h). Mentre vivim en aquest món, la Presencia de Déu se’ns fa “experimentable” acompanyada sempre d’alguna forma d’encarnació en el nostre “ara i aquí”, siguin “paraules escrites”, “natura”, “somnis”, “desgràcies”, “profetes”, “casualitats”,...
 
i). En Jesús de Natzaret, la Presència de Déu en la Humanitat s’ha fet “experimentable” al cent per cent i per a tothom, ja que “s’encarna” en cada ésser humà que ens trobem en el nostre camí da la Vida.

 

Marc. Evangeli de

 

L’EVANGELI DE MARC.

L’Evangeli de Marc és el més curt i, segurament, el més antic. En certa manera, amb ell s’inaugura el gènere literari “Evangeli”, que va tenir molts imitadors. D’entre els diferents “evangelis”, progressivament la Comunitat Cristiana en va anar seleccionant quatre que van passar a ser canònics (normatius); la resta van passar a ser apòcrifs (no normatius). Aquests solen ser posteriors als canònics i, en general, no aporten res d’essencial al missatge dels quatre evangelis sinòptics. Alguns, com els anomenats evangelis gnòstics, poden presentar una imatge de Jesús que podria considerar-se no correcta del tot.

 

Els evangelis no són biografies de Jesús. Els “fets” i “paraules” que s’hi narren han estat remodelats perquè serveixin per comunicar i celebrar la bona notícia que Jesús enuncia i encarna. La bona notícia (“eu angelion”) dels Evangelis es pot resumir així: Els humans som estimats de Déu, que ens convida a participar de la seva mateixa Vida i Felicitat. D’aquesta Vida i Felicitat, Jesús n’és el “primogènit”; o “l’home mostra”.

 

L’Evangeli de Marc possiblement va ser confeccionat per ser llegit tot seguit, en alguna celebració important de la comunitat cristiana. Pot ser considerat com un guió de celebració, recollint, combinant i estructurant relats orals o escrits que ja deurien circular prèviament entre algunes comunitats cristianes. Tot plegat és reordenat i posat al servei d’un missatge, que dóna al conjunt una gran força i cohesió. Com a guió de celebració, segurament podria ser, en part, escenificat.

 

Paraules (Les)

Paraules (Les )

Convé adonar-se de la gran importància de les Paraules. No solament ens comuniquem amb paraules sinó que també pensem amb paraules. Quan els nens pregunten què és això, esperen escoltar aquella paraula que indica la cosa. Quan un malalt va al metge, vol sentir aquella paraula (que potser ni tan sols entén) que li defineixi el seu mal. Si el seu mal té nom (paraula), vol dir que, d'alguna manera, està controlat.
El món que ens envolta l'entenem amb paraules. Com diu la mestra Súllivan a la seva alumna Hellen, invident i sorda, i que es relacionen exclusivament a través del tacte: "Amb una sola paraula puc posar-te el món a les mans" (Film: El Miracle d'Annie Sullivan).

Durant molt de temps els jerarques de totes classes han procurat tenir el control de les paraules. Qui domina les paraules domina les ments; i qui domina les ments domina el món.

L’ús dominador de les paraules s'ha donat en tots els camps, però ha estat especialment greu i pervers en l'àmbit de les Religions; i en particular en l'Església Catòlica. Els jerarques de l'Església, en contradicció directa amb l'Evangeli, han pretès sovint tenir el monopoli de les paraules en el camp religiós, que, en les societats religioses, era el que estava més directament connectat amb tota la VIDA individual i social.

Les conseqüències han estat fatals: uns fidels amb una fe dogmatitzada i alienadora, que és exactament el contrari del que hauria de ser.

"Atreveix-te a pensar", proclama un llibre conegut. Cal saber i voler pensar amb paraules no imposades.
Avui hem entrat en una gran crisi dels llenguatges imposats. Potser això ens posa en una situació millor per entendre la gran revolució de Jesús de Natzaret: "Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans"  (Mateu 23,8).

 

 

Puríssima (La)

La Puríssima. 

Una bona notícia amb un llenguatge (esdevingut) inadequat.

1. Hi va haver un temps en què la Natura era vista i entesa com a "manifestació de l’acció de Déu", i per això era "llegida" com a llenguatge religiós.

Però actualment solem acostar-nos a la Natura entenent-la des d'un llenguatge científic.
 
El llenguatge científic posa separació entre l’Home-coneixedor i la Natura-coneguda. És un llenguatge objectiu, material, comprovable i amb tendència a ser exacte. S'hi podrà parlar de “signes”, però la Natura, en si mateixa, ja no es presta tant a servir de "base" del llenguatge religiós.

2. El significat religiós de "Maria" dintre el missatge bíblic està expressat amb un llenguatge simbòlic provinent de la Natura: de la Biologia i de la Genètica populars.
Però avui la Biologia i la Genètica són Ciències. Continuar usant-les per expressar continguts religiosos pot convertir-se en un greu error, que, a més, ens privaria de conèixer allò que realment ens vol comunicar el missatge bíblic.

3. Abans es deia que tots els éssers humans naixem amb el “pecat original”. Era descrit com una espècie de “taca” o “màcula” que tots teníem pel simple fet de ser descendents d’Adam i Eva. Adam i Eva van “pecar” i per això els seus descendents som “pecadors”.
En aquest context, Maria, per un privilegi especial, no estaria afectada per aquesta “taca” o “màcula”. Seria, per tant, “La Sense taca”, “La Immaculada” o "La Puríssima".

4. Avui, en el nostre àmbit cultural, aquest llenguatge (“pecat original”, “immaculada”) resulta totalment inadequat perquè no transmet cap significat. I si ens empenyem a fer-lo significatiu en si mateix podem caure en autèntiques aberracions.

I no obstant, el missatge bíblic és simbòlicament molt significatiu i important.

  

Maria, figura de la Humanitat.

5. Suposem que al vostre jardí hi heu plantat un presseguer, i que, quan recolliu els fruits, us adoneu que tots els préssecs estan corcats.
Això podria ser degut a dues causes:

- que l’arbre és dolent perquè porta d'alguna manera el corc dintre seu mateix, que després apareix en els fruits, o

- que, al lloc on està plantat, hi ha insectes que “piquen” els préssecs encara verds, deixant-hi les futures larves.

6. Imagineu, però, que un bon dia trobeu un préssec que no està corcat. Aquest fet seria extremadament significatiu ja que voldria dir que l’arbre és bo, i que els corcs no estan en l’arbre, sinó que arriben als fruits des de fora.

7. Els Evangelis parlen de Maria com la "plena de gràcia". Aquesta expressió, en l'Església, s'entén com dient: L’arbre de la Humanitat és totalment bo. Allò que en altre temps se'n deia "pecat original" no és un "corc" que està en l'arbre de la Humanitat sinó que li ve des de fora.

Si molts dels seus fruits apareixen “corcats”, no és per culpa de l’arbre sinó de les causes exteriors.
Una molt bona notícia!

Aquesta bona notícia no es troba explícitament en els Evangelis, però el Poble Cristià sempre ha cregut que formava part integrant de la bona notícia de Jesús.
No es tracta d'un "privilegi individual" de Maria. En el Relat evangèlic, "Maria" representa la força maternal d'una HUMANITAT creada "molt bona" per Déu (Gènesi 2,31) i molt estimada.

Pecat original

“Pecat original”.

1. En la manera d’entendre avui la realitat humana, parlar de “pecat” sense haver-hi cap classe de responsabilitat personal és incomprensible i inacceptable.
I en tot cas, no és pas allò que ens diu la Bíblia amb llenguatge mític de gran profunditat.

2. El missatge bíblic neix d’una observació i interpretació profundes de la realitat humana. Podem dir-ne "paraula de Déu" perquè ens va fent capaços de conèixer el seu "Projecte-Home" (Romans 1,20).

Quin és el gran drama dels Humans? Sens dubte, les relacions de domini d’uns sobre els altres.

I no es tracta de la injustícia d’uns pocs, sinó d’una tendència inicial general a tenir actituds de domini quan es presenta l’ocasió.
Ho veiem tant en els grans i cruels dictadors com entre germans. Fins i tot en la parella o en la família, que per si mateixos serien àmbits de comunió, solen donar-s’hi relacions de domini, explícites o camuflades.

Qualsevol excusa serveix per pretendre ser “com déus” per sobre dels altres (Gènesi 3,5).
Per això el famós Primer Manament, que afirma amb tanta força l’absoluta unicitat de Déu, és més favorable a l’ésser humà del que podria semblar a primera vista (Èxode 20,1ss) ja que "protegeix" de possibles motivacions religioses exigides "per obediència als déus".

3. Aquesta tendència a ser “com déus” està expressada ja als inicis de la Bíblia, amb un llenguatge de gran realisme. Podeu llegir-ho als capítols segon i tercer del Gènesi. Déu ha creat l’Home (Adam i Eva) a imatge seva, i li ha preparat un meravellós jardí per habitar. Al jardí hi té de tot, per poder-hi gaudir de la Vida.
Al centre hi ha dos arbres mítics: l’Arbre de la Vida  i l’Arbre de la decisió (coneixement) del Bé i del Mal. 

Aquest últim, però, inicialment, ha de quedar “reservat a Déu” perquè el seu fruit resulta "verinós" per a l’Home, si en menja abans d'assolir a una certa maduresa.
Per això Déu l’adverteix que, si en menja, morirà.
La "mort" no seria pas un càstig, sinó la conseqüència directa de menjar un fruit (decidir i imposar als altres què està Bé i què està Mal) que l’Home, inicialment, no pot "digerir". (Gènesi 2,15ss).

4. Però l’Home cedeix a la temptació de voler ser "com déu", decidint sobre el Bé i el Mal (Gènesi3,6ss), i menja del "fruit" de l'arbre "verinós".
A partir del “Bé i del Mal”, ara "decidits" ja per l'Home, entra la Mort entre els Humans en forma de judicis, sentències, guerres (guerres santes!!!), constitucions, revenges legítimes, neteges ètniques, efectes col·laterals...
Morts físiques, morts socials, morts psicològiques, ...

Amb l’Home "immadur" decidint sobre el Bé i el Mal, el jardí es va convertint en presó i cementiri.
Dit amb llenguatge bíblic, l’Home va veure’s “llançat fora d'un jardí” (Paradís), convertit per ell i per a ell en un "desert" (Gènesi 3,22ss).

5. Adam i Eva no són "dues persones reals", sinó una personificació mítica de la Humanitat. “Adam” vol dir home; “Eva” vol dir dona (o millor "mare". Gènesi 3,20). Fins i tot entre ells apareixen les  "relacions de domini" (Gènesi 3,16).

6. Tot ésser humà és cridat a ser semblant a Déu.
Però naixem petits, ja que Déu ha volgut que els seus dons poguessin ser també un mèrit nostre.
“Néixer petits” ens permet fer-nos grans (adults) gràcies també a les nostres pròpies decisions. Només així la nostra vida adquireix dignitat, i podem anar esdevenint "a imatge de Déu".
Ser “persones” (“autors de nosaltres mateixos”), no “robots”.

7. Néixer petits ens fa sentit dèbils i insegurs; i aquí arriba la gran “temptació”.
Ja de petits sentim la temptació de buscar la seguretat no pas confiant en els altres (especialment els pares) sinó sobretot en nosaltres mateixos. Així ho experimenten també els pares en relació als seus fills. Els pediatres parlen de l’edat del “no” ja al voltant dels dos anys. És el sorgiment del JO que entra en conflicte amb la pacífica dependència inicial envers els pares. A l’adolescència sol haver-hi una reedició d’aquesta rebel·lia, més o menys important segons com s’hagi "solucionat" la primera.

8. Aquesta “rebel·lia” avui no pot ser anomenada de cap manera “pecat”. És l’expressió inicial d’un desig d’independència, bo i necessari en si mateix.
Només quan aquesta “independència” porta a la confrontació amb els pares, a pesar de ja ser capaços d’entendre i assumir el gran do de la filiació, es torna "ofensa".
Només quan el fill ha desenvolupat suficientment la vida rebuda dels pares, i ell, per comptes d’acollir-la amb amor i agraïment, se’n serveix per rebel·lar-se contra els seus progenitors, el seu desig de llibertat, bo i necessari, va prenent forma de "injustícia" o de "pecat".

 

9. D’una manera semblant, “voler ser déus” no és cap “pecat”, donat que estem cridats a ser "a imatge i semblança de Déu" (Gènesi 1,26). El “pecat” comença quan això serveix per imposant-se als altres, a pesar de la "mort" que normalment genera.
El pecat apareix quan elegim, com a motor de la nostra vida, la confrontació per comptes de la confiança; el domini per comptes de la col·laboració.